29 de juny de 2009

POSITIU POSITIVA



Aquesta cançó, composada en motiu del dia Mundial de la SIDA, sota la direcció de Víctor Naranjo, ha agrupat a diferents artistes catalans i solidaris (Dani Flaco, La Puerta de Los Sueños, Lexu's, Filippo Landini, David Guapo, Meritxell Naranjo, Salvarez i Ismael Colomer) per crear un himne en el qual el missatge queda, si més no, prou clar.

Aprendre a somriure en qualsevol moment de la vida, sigui bo o dolent, és quelcom que no tothom sap fer. El gran primer pas és saber què i a qui tenim al nostre costat. Fixem-nos en els detalls més petits, perquè són les coses més grans del món. I aprenem, sobretot, que de totes les perspectives que existeixen de la vida, la millor sempre és la positiva. "No oblidis mai que el sol surt per tothom"... i sobretot, i cada dia, per tu.



Isabel Mª Martínez
Parròquia de Pardinyes.

28 de juny de 2009

GRUP DE CONFIRMACIÓ DE BUTSÈNIT I RUFEA

El dia 6 de juny, els nois i les noies del grup de confirmació de la Partida de Butsènit i Rufea ens vam trobar a l’ermita de Butsènit. Va venir la Marta, que és la Delegada de Joves del Bisbat i treballa amb els joves de diferents llocs. Ella ens havia enviat un correu on hi deia que portéssim una màrfega o una manta per fer una activitat sorpresa.

Quan vam arribar allà, ens vam posar per parelles i vam fer una activitat que consistia en anar tocant diferents coses (com panís, pipes, objectes de cuinar,...) amb els ulls tapats, i llavors calia endevinar què era. Tot seguit, ens vam dividir en dos grups: els més joves anaven amb la Marta i els més grans amb el Fernando, un company de la Marta que també ens va acompanyar aquell dia. Vam parlar sobre el significat figurat d’estar cec i vam descriure les coses i situacions de la vida que no volíem veure o adonar-nos-en, tal com les guerres al món, la pobresa, el 3r món i el 4t món, etc.

A continuació vam fer una sessió de relaxació, on ja vam utilitzar les màrfegues. Primer ens vam estirar, vam tancar els ulls i la Marta, acompanyada d’una música, ens va ajudar a relaxar-nos. Quan ja ho estàvem, ens vam posar en la pell d’un habitant cec d’un poble de Palestina, el qual veia a Jesús i li demanava que el guarís, i un seguit de fets que tenien lloc.

Per acabar el mossèn Manel ens va portar berenar: pastes amb Coca-Cola (per cert, unes pastes de l’IKEA boníssimes!)


Mireia Abellà i Marc Torrelles
Grup de Confirmacio Butsènit i Rufea

27 de juny de 2009

QUÈ ÉS UN VOLUNTARI?

Amb il•lusió estrenem aquesta secció del nostre blog. Aquí no parlarem d’economia, de política o d’estudis. En aquest espai, volem compartir experiències, dubtes, iniciatives, opinions, etc, sobre tot allò relacionat amb el mon de la solidaritat i del voluntariat. Però abans de tot, què és un voluntari? L’enciclopèdia catalana diu: "Persona que s’ofereix lliurement a fer una cosa a la qual no és obligat".


Si deixem una mica enrere el concepte, i anem més a fons… Un voluntari és…
  • Una persona que es dóna i inverteix el seu temps per als altres…
  • Aquell que respecta, estima, perdona i compren a qui té al costat…
  • El/la que no espera res a canvi, i. Oh sorpresa! .sense esperar res, ho rep Tot…
  • Algú inquiet, inconformista, que no ve a salvar el món, però si que intentar deixar-lo una mica millor del que l’ha trobat…
  • Tothom qui surt una mica d’ells mateix i es posa al lloc de l’altre…
  • Qui busca fer el bé i es dedica a aquells que més necessiten ajuda…
  • Algú que no entén, ni vol fer-ho, de racismes o classes…només veu que tots som persones, que tots tenim una dignitat i uns drets.


Nosaltres, seguint a Jesús, també hem de saber donar força a aquesta dimensió “solidària”. Tu que ets jove, tens una família, casa, estudis, capricis i moltes altres coses. Ets conscient que hi ha molts que no tenen ni la meitat que Tu. La pregunta és: Restaràs impassible davant una situació així? Et mouràs davant les injustícies? Has pensat mai, millor: has descobert que és sent en fer alguna cosa desinteressadament per una persona a qui potser no coneixes de res? Bé, amb aquestes preguntes, i moltes d’altres que et fas i que us poden anar venint al cap... obrim la porta a la secció, i esperem que hi pensem una mica… Fins aviat!


Mireia Castells
St.Teresina

24 de juny de 2009

TESTIMONI DE LUCAS EVUNG: ORDENAT DIACA EL PASSAT DIUMENGE 31 de maig de 2009

Lucas (nascut a Guinea Equatorial):

Siempre había sentido un gran interés por la figura del sacerdote. Me parecía increíble lo que hacían, cómo vivían, la alegría que mostraban siempre, la disponibilidad, la entrega…Yo también deseaba vivir de esa forma. Saber que el sacerdote actúa dentro comunidad en representación de Jesús, es otra motivación añadida para mi vocación y una de las razones por las que enamoré de Cristo a quien pido que me haga un fiel servidor suyo.

Ser ordenado diácono el día de Pentecostés me ha hecho vivir profundamente emocionado con un espíritu de humildad y gratitud. Realmente me sentí como los apóstoles en el Cenáculo en la llegada del Espíritu Santo. No hay palabras suficientes para describir cuál fue mi estado anímico. Decir que estoy contento por la ordenación no sería suficiente. Al recibir este ministerio, mi vida ha sido colmada por la gracia de Dios al completo y espero que sea Él mismo quien haga de ella un testimonio cada día más feliz.


Tener conmigo a mi familia y amigos en la ordenación fue el mayor regalo que ellos pudieron hacerme. Durante la celebración me sentí miembro de una Iglesia supraétnica, con la presencia de hijos de Dios venidos de los cuatro puntos cardinales.

Ahora veo con más claridad que hay momentos en la vida en los que uno debe plantearse bien su vocación. El obispo Mons. Joan Piris, nos recordaba a mi compañero y a mí, durante los ejercicios espirituales de preparación, que nuestra única referencia es Cristo y el don que recibimos de Dios exige una correspondencia que pasa por abrir nuestro corazón a todos para amar completamente a Cristo y a toda la gran familia que es la Iglesia.

Por eso a los jóvenes os digo: “no tengáis miedo”. Se que vivimos en un mundo en el que existe tanto ruido que a menudo no somos capaces de pararnos a “escuchar” lo que Dios quiere de nosotros. Soy consciente de que la postmodernidad nos induce siempre a inclinarnos hacia aquellas cosas que aparentemente son “atrayentes”. Pero, a ti, joven te pregunto: ¿crees que hay algo más atrayente que el amor y la felicidad de servir para que el mundo sea más humano y justo? Esta es la oferta que Jesús nos hace, una oferta que no está atada a ninguna ideología sino al proyecto personal del Hijo de Dios.

Quiero deciros que el seminarista es un joven normal y corriente, que sólo quiere vivir coherentemente su fe según la llamada del Señor; además es increíble saber que Dios lo ha hecho todo perfecto y todo para ti y para mi. Os animo a descubrir a Cristo, a entregarle vuestra vida completamente y seguro que descubriréis cuál es el gran tesoro que os aguarda. No olvidéis de rezar mucho, sobre todo, cuando las cosas no sean inteligibles del todo.


Lucas Evung
Diaca Diòcesi Lleida

22 de juny de 2009

TESTIMONI DE SANTIAGO MATAIX: ORDENAT DIACA EL PASSAT DIUMENGE 31 de maig de 2009

Santi (nascut a Manises, província de València):

No us ha passat mai que heu tingut una experiència tan intensa i valuosa que voldríeu comunicar a tothom ? Doncs, això és el que em passa a mi. Rebre el sagrament de l’orde va ser una ocasió molt especial d’acció de gràcies pel do rebut que supera la meva capacitat. Una acció de gràcies que comporta l’exigència de correspondre a aquest do de Déu amb un ferm propòsit d’entrega al servei que el Bisbe m’encomani, ja que —com deia el Papa Benet en una ordenació diaconal a Roma— tenim el deure de ser servidors de Jesucrist, Ell ja s’encarrega de donar-nos la força necessària per a lliurar-nos als germans.

Amb aquesta convicció vaig entrar al seminari, ja que era el camí per a respondre millor a la crida que Déu em feia al sacerdoci. Una crida que vaig sentir des de molt jove, en un grup parroquial del “Camino Neocatecumenal” a València, i que em va portar a prendre la determinació de posar-me en mans de Déu.


És Ell qui va portant la meva vida i ara em demana que exerceixi el ministeri diaconal. El diaca és el membre de la comunitat que està per a ser signe vivent del servei generós propi de tot cristià. Per això la meva disposició, dins el camí cap al sacerdoci, és ser misericordiós i diligent i procedir segons la conducta de Jesús que es va fer servidor de tots.

Val la pena respondre positivament al Senyor, perquè en Ell trobem totes les respostes als interrogants de la nostra vida. Les paraules que el Papa Benet adreça especialment als joves són molt adequades: “no us desanimeu davant els dubtes, confieu en Déu, seguiu fidelment a Jesús i sereu els testimonis de l’alegria que brolla de la unió íntima amb Ell. I jo remarcaria la importància d’anar a Maria, d’e tractar-la i estimar-la, perquè ella ens porta al seu Fill que és el nostre camí i la nostra vida, on trobem la veritable felicitat per sempre.



Santiago Mataix.
Diaca Diòcesi de Lleida








I... PROPERAMENT... L'ALTRE TESTIMONI!

20 de juny de 2009

VISITA DEL SR.BISBE A L'ARABELL


El pasado miércoles 20 de mayo, las alumnas de 3º de ESO del Arabell tuvimos ocasión de tener una charla con el Sr.Obispo en su propia residencia.

El diálogo fue muy entretenido y agradable durante toda la visita, y no faltaron las risas. Se notaba que ya había estado entre nosotras anteriormente, en una visita que hizo a nuestro centro. Los temas fueron muy variados, siempre de actualidad: planes para el verano, propósitos, preocupaciones y algún que otro consejo.

Cuando pensábamos que ya había acabado todo, el Sr.Obispo se ofreció a enseñarnos él mismo toda la parte superior del obispado: sus habitaciones, el oratorio, los despachos, ¡incluso la cocina! Fue una experiencia sorprendente y muy interesante.

Al acabar, nos despedimos y le agradecimos sus atenciones con una caja de bombones.


Alumnas de 3º de ESO del Arabell

19 de juny de 2009

SORTIDA A LES GERMANETES DELS POBRES (Sta Teresina i Pardinyes)

El dissabte passat, 6 de juny, tots ens varem aixecar amb una nova esperança dins de nosaltres, sentíem una força, un sentiment, que ens indicava que aquell dia seria important, que faríem alguna cosa bona per als altres que ens faria créixer com a persones. Per a tots, era la primera vegada que anàvem a ajudar a una residència de la 3ra edat, i teníem moltes ganes de que aquell dia arribés.


Així que, les que tenim que fer la confirmació a Santa Tereseta, varem quedar al davant de la parròquia on havíem quedat amb les monitores perquè ens portessin al davant de la mitjana per trobar-nos amb els de la parròquia de Pardinyes. Però, no tot va ser així de senzill; durant el viatge varem passar una sèrie d’aventures... Un cop vam arribar al davant de Santa Tereseta, hi havia tres cotxes aparcats al damunt de la vorera, però clar, les monitores tenien permís (no penseu malament). Un cop ja hi varem ser tots, ens vam repartir als diferents cotxes de les monitores i vam començar la nostra gran aventura. I això si, mai podré oblidar les peripècies d’alguna monitora al volant...

Un cop ja ens varem reunir amb els companys de Pardinyes, vam fer una petita presentació per poder-nos conèixer millor i vam posar rumb a Les Germanetes!!


Quan hi varem arribar, tots estàvem neguitosos per esbrinar el que ens passaria, el que sentiríem. Així que tot seguit hi vam entrar i una de les germanetes ens va explicar els seus orígens, qui va ser la seva fundadora, com ajudaven a les persones que hi residien... va ser una xerrada molt enriquidora i gràcies a això vam saber valorar molt més l’esforç de les germanetes. Més tard, ens va ensenyar les diferents habitacions, les sales d’estar... que s’ha de reconèixer que estaven molt bé. I en aquesta petita excursió per les entranyes de la residencia, vam començar a trobar alguns d’aquells avis que ens van regalar les seves millors rialles i tot i que ens acabàvem de conèixer, ja tenien ganes de que algun dia tornéssim, i ens van invitar si volíem anar a la missa, i tot entusiasmats hi varem anar. Va ser molt entretinguda (ja que cantàvem cançons...) i inclús varem tenir-hi col•laboració i una de les companyes de Pardinyes hi va participar llegint una lectura. Va ser un matí d’experiències noves que mai oblidarem i sempre durem al fons del cor.


Acabada la missa vam anar cap al menjador a ajudar a servir el dinar i a alegrar una mica l’ambient.

No pensava pas que pogués ser tant gratificant repartir menjar a un grup d’avis, tu els donaves conversa, els reparties el caldo, i ells et tornaven un somriure, un gràcies nena o simplement et deien "ai, que guapos que sou!".

El primer que em va venir al cap quan vaig entrar i vaig veure aquell munt d’avis? Els meus besavis, ells eren així fa un any aproximadament, em tractaven pràcticament igual, però quan algú és gran, arriba un punt en el qual diu que prou.

Potser perquè em va recordar el temps que feia que no passava amb els meus besavis, o per lo molt que estimo els meus avis i el poc que els ho demostro, o inclús potser perquè se’m va passar pel cap que algun dia seria com aquelles persones i no sé a qui tindré al meu cantó o simplement, pel respecte a la gent gran; vaig gaudir pensant que només servint caldo i establint amb ells qualsevol tipus de conversació, per poca substància que aquesta tingués, servia d’ajuda.



No cal oblidar el fet de mencionar, encara que sigui en general, tots els que hi vam anar per part de les dos parròquies, gent amb la qual m’ho vaig passar genial, només cal que us digui que em vaig posar a cantar pel micròfon quan una germana ens ho va demanar. Sí, ja sé que posar-se a cantar no té res d’extraordinari, però en el meu cas, cantar davant d’un públic? No és gaire corrent. Sí, estava contenta perquè em sentia útil. No us ha passat mai? De vegades no sé exactament que hi pinto en aquest món, i potser una de les maneres les quals et fan adonar de que ets necessari o necessària és sentir-se útil.

Quan van acabar de dinar i ja pràcticament es podia dir que no quedava ningú al menjador vam anar a dinar al jardí tots junts, els de la parròquia de Santa Tereseta i nosaltres, els se Sant Salvador. Tots asseguts a l’herba en cercle, bosses de patates que no paraven de circular de mà en mà, rialles, converses generals, més rialles, més patates, olives i galetes per compartir. Finalment ens vam posar a jugar als “peus quiets” joc en el qual el Xavi no hi havia manera de que corregués i per tant tota l’estona li tocava llençar la pilota a ell. Després vam jugar a la bomba, va guanyar l’Andrea, crec. I així és com va anar transcorrent el voluntariat d’aquell dissabte 6 de juny a les germanetes.


Per acabar? Gràcies a tots els que hi éreu, i als xofers, clar està, per fer que tot allò fos possible.



Joves Confirmació
Sta Teresina - Pardinyes

18 de juny de 2009

APLEC DE L'ESPERIT 2010

El diumenge 31 de maig, festa de la Pentecosta, va tenir lloc a Terrassa la trobada de consiliaris i responsables de joves de les diòcesis catalanes i balears per tal de fer la presentació del Xè Aplec de l’Esperit que tindrà lloc a la ciutat de Terrassa el 22 de maig de 2010. El lema de la trobada serà: “Amb vosaltres cada dia”.

L’Aplec és la trobada de joves cristians de Catalunya, Balears i Andorra, i que aplega periòdicament un gran nombre de joves. La darrera edició va ser l’any 2007 a la ciutat de Tarragona i hi participaren més de 5000 persones.


Les primeres informacions preveuen un aplec urbà i amb un horari adaptat als joves, que utilitzi els espais i infraestructures de la ciutat. La celebració s’iniciarà a mig matí davant la Catedral amb la rebuda, acolliment i pregària dels participants, continuarà amb la descoberta i col•laboració en diversos grups i activitats per tota la ciutat de Terrassa, amb diversitat de tallers i espais de pregària i recolliment, amb el dinar inclòs ja sigui en famílies o bé en parròquies i escoles, i es clourà a la tarda amb la celebració de l’Eucaristia, en un lloc encara per decidir. El fi de festa es farà al Parc de Vallparadís i acabarà aproximadament a les 10 de la nit.


Marta Serrano
Delegació de Joves.



15 de juny de 2009

EL PRÍNCEP I LA ROSA

Tots tenim una rosa.

Aquella cosa que tenim massa vista, massa usada, massa “suada”. Aquell fragment de la rutina quotidiana que donem per conegut i per suposat. Que sempre estarà allí sigui quina sigui la nostra actitud al seu respecte i que sempre complirà.

Ho tenim tot tant clar respecte la nostra rosa que no ens adonem del que significava per nosaltres fins que no la tenim lluny. Fins que no marxem a tastar altres coses, perquè el nostre dia a dia ens sembla massa monòton, sense emoció, trist...

Es diu que no valores el significat d’una cosa fins que la perds i, sovint, no la pots tornar a recuperar.

Aquesta cosa perduda, a la que no havíem pogut trobar-li un significat és la nostra rosa.

Això és el que passa al protagonista del llibre amb el que s’obra aquest racó de lectura del blog de la nostra delegació, la dels joves.


El llibre, com potser ja haureu endevinat, és “El petit príncep”, de Antoine de Saint-Exupéry. És un llibre del qual segur que n’heu sentit a parlar, inclús potser us l’heu llegit, però considero (i segur que els que us l’heu llegit esteu d’acord amb mi) que és un llibre que s’ha de llegir mínim un cop a la vida.

És un dels pocs llibres que de cada pàgina se’n pot treure alguna cosa, i resulta bastant curiós, ja que no arriba a les 100 pàgines, té dibuixos i està escrit amb un estil que recorda als contes per a nens petits.

L’argument?
Doncs la veritat és que el llibre tracta, simplement, del viatge d’un nen a diferents planetes. No obstant, resulta injust dir això, no només per la simplicitat d’aquesta afirmació, sinó perquè el contingut va molt més enllà.

Em sembla que no li estic fent gaire publicitat, però la veritat és que aquest llibre es ven sol, per això, si em permeteu (i si no, ho faré igual), a continuació ficaré una de les meves parts preferides del llibre per mostrar una de les múltiples perles que té. Es tracta d’un fragment del capítol 21, quan el petit príncep té un diàleg amb una guineu, i fa així:

Aleshores va ser quan va aparèixer la guineu.
-Bon dia- va dir la guineu.
-Bon dia -va respondre educadament el petit príncep, que es va girar, però no va veure res.
-Sóc aquí -va dir la veu -, sota la pomera...
-¿Qui ets? -va dir el petit príncep -. Ets molt bonica...
-Sóc una guineu -va dir la guineu.

-Vine a jugar amb mi -li va proposar el petit príncep-. Estic tan trist...
-No puc jugar amb tu -va dir la guineu-. No estic domesticada.
-Ah! perdona -va fer el petit príncep.

Però, després de reflexionar, va afegir:

-¿Què vol dir "domesticar"?

-Tu no ets d’aquí -va dir la guineu-, ¿què busques?

-Busco els homes -va dir el petit príncep -.
¿Què vol dir "domesticar"?
-Els homes -va dir la guineu- tenen escopetes i cacen. És molt empipador. També crien gallines. És l’única cosa interessant que fan. ¿Busques gallines?
-No -va dir el petit príncep-. Busco amics. ¿Què vol dir "domesticar"?
-És un cosa massa oblidada –va dir la guineu-. Vol dir "crear lligams..."
-¿Crear lligams? -Es clar -va dir la guineu-. Per mi, de moment només ets un nen igual que cent mil altres nens. I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. Per tu només sóc una guineu igual que cent mil altres guineus. Però, si em domestiques, ens necessitarem l’un a l’altre. Per mi seràs únic al món. Per tu, jo seré única al món...
-Ja ho començo a entendre -va dir el petit príncep-. Hi ha una flor... em penso que m’ha domesticat...

Com deia aquell, no fa falta dir res més. Per part meva, això és tot, ara us toca vosaltres llegir-vos el llibre i comentar la jugada entre tots!

Salut!

David del Blanco.
Parròquia St.Ignasi.

14 de juny de 2009

GRUP DE CONFIRMACIÓ DE SOSES


Som un grup de 12 persones en el qual ens hem ajuntat dues quintes. L’experiència de la catequesi de confirmació ha estat molt gratificant ja que ens hem reunit amb els companys fora de l'horari de classe i ens hem pogut obrir una mica més. Algunes de les activitats que hem fet plegats amb els confirmands d'Alcarràs o algunes trobades que vam fer amb la resta de joves del Bisbat de Lleida van estar força bé. També va estar molt bé la trobada del passat 4 de juny amb la Marta, el Fer, la Mireia, la Cristina i l’Ares, que van venir de la Delegació de Pastoral de Joves a respondre’ns una pregunta: “després de la confirmació, què?”


Ens confirmem el proper 14 de juny (avui!) a les 12’00h del migdia.
Esteu tots convidats.

Raquel Morreres
Confirmació Soses

...

12 de juny de 2009

EL HOMBRE QUE NO AMABA A LAS MUJERES

Los hombres que no amaban a las mujeres, és un títol tan llarg com els de les dues pel•lícules que l’acompanyaran per formar una trilogia basada en tres novel•les de l’escriptor suec Stieg Larsson. Aquesta primera entrega promet, la veritat és que tot i tenir una durada força llarga des del primer quart d’hora vaig patir esperant que no s’acabés i comptant els minuts que falten per la “imminent” estrena de la segona pel•lícula. L’argument és tan senzill com intranscendent. Un periodista amb problemes amb la justícia, acusat per calumniar un important executiu, es contractat per un membre de la poderosa família Vanger, per esclarir un crim que va succeir fa quaranta anys.

La típica trama d’odis entre germans i nets que lluiten pel control de l’empresa familiar, plena de tòpics rituals religiosos sense sentit i poc originals, on es barregen la política amb la història i la religió per haver d’acabar escoltant algun crític de cinema que tregui conclusions sobre la fe jueva que res no té a veure en aquesta pel•lícula.

El director però, pel meu gust, és exquisidament breu quan tracta tot allò intranscendent, mentre eleva allò del que vol realment parlar. No perd el temps en repetir els tòpics ja que no cal insistir en allò que ja sabem; el poder corromp i els diners no fan la felicitat (ni ajuden). La protagonista, la Lisbeth no té cap lligam aparent amb la resta de la pel•lícula, qui sap si les següents entregues ens sorprendran. La seva mirada fosca com un llac negre i els seus silencis reveladors ens mostren el misteri d’una noia jove amb masses vivències a les esquenes i ens parla de la por i la desesperança extremes. Al mateix temps, Lisbeth que no somriu en tota la pel•lícula, representa la dona autosuficient i solitària. Sobre la seva moto o amenaçant amb un pal de golf entre les mans, intenta viure sense l’amor i l’afecte que a tots ens és tant necessari. Segurament per això el seu posat pàl•lid i els llavis morats, semblant al corrent gòtic que tant desvirtua la mort fent-la obscura i tètrica, es va esvaint a mesura que es desenvolupa el fil argumental. Ella de la mà de personatges secundaris també ens portarà a l’essència de l’amor materno–filial, ens mirarà al cor per suplicar ajuda i explorarà, a vegades sense voler, les fronteres entre el sexe, l’odi, la venjança i l’amor.

Segurament la pel•lícula es pot resumir com un film amb pocs efectes a la recerca de l’afecte. Jo sens dubte la recomano, vaig gaudir durant tota l’estona, del patiment, de l’angoixa i de l’alliberament de les tensions emocionals i sexuals, alhora que m’enamorava de Lisbeth mentre Ella em deixava a les portes d’una plenitud que 24 hores després encara em fa respirar intranquil.




*Edat emocional recomanada, 23anys.

*Els títols de les dues pel•lícules que encara s’han d’estrenar són: La chica que soñaba con una cerilla y un bidon de gasolina y La reina del palacio de las corrientes de aire.


F.S.O.G.
Parròquia St.Ignasi
Equip permanent DPJ

10 de juny de 2009

MANIFEST

És molt fàcil ser un poeta
reconegut pels erudits
-és fàcil
només cal unir noms i adjectius
discordants i dissonants
(filactèria greixosa)
(hurt psicodèl•lic)
(polític sincer)
i recitar-los -o hauria de dir rapsodiar-los?-
amb veu greu i posat solemne

Jo en canvi trobo més difícil
explicar els teus ulls castanys
amb paraules senzilles.



Ignacio Terrado
Grup d’Universitaris de la Mariana

9 de juny de 2009

I JO QUI FITXO PEL MEU EQUIP


Fa molt temps, un bon amic em va dir que el Barça era una religió, que fins i tot es reunien en un lloc especial com nosaltres, que tenien les seves cerimònies i càntics, que hi havia gent que no podia entendre la vida sense el Barça. Ara s’haurà de reforçar, ja que els seus rivals, que per als barcelonistes són com el dimoni, ho estan fent i de valent.

I vet aquí que els “futboleros” ens donen una lliçó: l’estiu també ha de ser un temps per a que els creients busquem forces i reforços per la nostra fe i les nostres institucions i grups. Així que, encara que hi hagi temps per relaxar-se, també s’ha de revisar, fer nous propòsits i tornar al setembre amb la màxima empenta, i més vosaltres joves que sou els que, com a cada generació, heu de trencar esquemes i refer el mon.

Un que va ser jove en edat. En esperit crec que encara ho soc.

Francesc López
Moviment de Professionals Cristians

7 de juny de 2009

EL MÓN DELS REFUGIATS

trobada de Càritas.

El passat dia 23 de maig, un grup d’alumnes de 4t d’ESO i 1r de batxillerat que havíem escollit com a Projecte de Recerca estudiar el món dels refugiats, vam tenir l’oportunitat de presentar els nostres treballs a Càritas. Allí vam exposar la metodologia de treball així com l’esforç i el punt de vista des del qual havíem tractat aquesta situació tan important però alhora tan desconeguda.



Tots vam quedar sorpresos de veure la creativitat amb què havíem treballat. Érem 5 grups i cada grup va tenir una visió molt personal per tal de comunicar el dramatisme que hi ha darrere de cada història d’un refugiat. Una gran casa de fusta negra plena de simbologia, una pàgina web, un calendari, un curtmetratge d’ombres xineses i una capsa plena de sentiments i pensaments representant un camí... Tot pot ser útil per apropar-nos al dia a dia del refugiat.


Anna Prior i Mº Alba Forné
Col·legi Claver

5 de juny de 2009

CONFIRMACIONS A LES BORGES BLANQUES!

Som un grup de dotze persones d’ entre 13 i 15 anys, que vam rebre el Sacrament de la Confirmació el passat dia 2 de maig de 2009 a la parròquia de l’ Assumpció de Maria de les Borges Blanques. Ens ho em passat realment bé durant els dos anys de preparació amb els nostres catequistes.

Al principi ens va costar una mica adaptar-nos a la disciplina de trobar-nos cada setmana però a poc a poc vam anar descobrint que era una responsabilitat molt satisfactòria interiorment.

Es tractaven de diverses activitats ensenyant-nos les vides de veritables cristians com Francesc Castelló, i d’ altres testimonis.


També hem participat en diversos actes solidaris com la recollida d’ aliments per les persones més necessitades i en un sopar solidari per recaptar diners per MANS UNIDES.

Una de les últimes activitats que hem fet ha sigut el recés de confirmació a Poblet. aquesta sortida ens va agradar molt i ens va ajudar per fortificar els vincles d’ amistat i companyerisme.

Per últim voldriem parlar-vos de la celebració de la confirmació que va estar presidida pel nostre Bisbe Joan acompanyat pel seu secretari Josevi i el pare Joan Pujol consiliari de la Delegació de Joventud, als quals estem molt agraïts per la seva assistència. També volem agraïr els consells que ens van donar en la troboda un hora abans de la celebració de la Confirmació.

Per acabar volem agrair als nostres catequistes tot l’ esforç i temps que han passat amb nosaltres per ensenyar-nos a ser bons cristians.

En nom de tots els confirmats.


Maria-Jordi-Gisela

1 de juny de 2009

SALUTACIÓ DEL BISBE!

Benvolguts amics i amigues, joves de la nostra Església de Lleida:

Us saludo, amb afecte, a tots i cadascun de vosaltres. Amb aquestes línies, vull convidar-vos a col·laborar en aquesta bonica iniciativa del blog de la Delegació de Joventut i a participar amb il·lusió de la resta d'activitats que s'organitzen per a vosaltres i amb vosaltres.

És important i molt engrescador per a tots que els joves cristians feu servir la vostra veu en l'Església i enmig de la nostra societat. Tenim moltes coses a dir i molt que aportar en bé de tots.

Per això, us animo a que aprofiteu aquest blog, i tots els mitjans del vostre abast, per a compartir amb els altres les vostres experiències i propostes. Penseu que qualsevol idea o vivència, per senzilla que sembli, quan es posa en comú és sempre enriquidora i ajuda a enfortir els llaços d'unió que van teixint una joventut cada cop més solidària i un món més fratern. Jesús ens crida a treballar junts i a ser un do els uns per als altres.

Tal com us deia en el missatge que us vaig adreçar el 15 de març "el mateix Déu que us va concedir el do de la vida us crida ara a viure-la seguint les empremtes de Jesús". Fem junts, doncs, aquest camí de seguiment i compartim amb tothom l'alegria que el Senyor ens regala en cada petit pas.

Rebeu la salutació del vostre germà bisbe.

+ Joan Piris.
Bisbe de Lleida