12 de juny de 2009

EL HOMBRE QUE NO AMABA A LAS MUJERES

Los hombres que no amaban a las mujeres, és un títol tan llarg com els de les dues pel•lícules que l’acompanyaran per formar una trilogia basada en tres novel•les de l’escriptor suec Stieg Larsson. Aquesta primera entrega promet, la veritat és que tot i tenir una durada força llarga des del primer quart d’hora vaig patir esperant que no s’acabés i comptant els minuts que falten per la “imminent” estrena de la segona pel•lícula. L’argument és tan senzill com intranscendent. Un periodista amb problemes amb la justícia, acusat per calumniar un important executiu, es contractat per un membre de la poderosa família Vanger, per esclarir un crim que va succeir fa quaranta anys.

La típica trama d’odis entre germans i nets que lluiten pel control de l’empresa familiar, plena de tòpics rituals religiosos sense sentit i poc originals, on es barregen la política amb la història i la religió per haver d’acabar escoltant algun crític de cinema que tregui conclusions sobre la fe jueva que res no té a veure en aquesta pel•lícula.

El director però, pel meu gust, és exquisidament breu quan tracta tot allò intranscendent, mentre eleva allò del que vol realment parlar. No perd el temps en repetir els tòpics ja que no cal insistir en allò que ja sabem; el poder corromp i els diners no fan la felicitat (ni ajuden). La protagonista, la Lisbeth no té cap lligam aparent amb la resta de la pel•lícula, qui sap si les següents entregues ens sorprendran. La seva mirada fosca com un llac negre i els seus silencis reveladors ens mostren el misteri d’una noia jove amb masses vivències a les esquenes i ens parla de la por i la desesperança extremes. Al mateix temps, Lisbeth que no somriu en tota la pel•lícula, representa la dona autosuficient i solitària. Sobre la seva moto o amenaçant amb un pal de golf entre les mans, intenta viure sense l’amor i l’afecte que a tots ens és tant necessari. Segurament per això el seu posat pàl•lid i els llavis morats, semblant al corrent gòtic que tant desvirtua la mort fent-la obscura i tètrica, es va esvaint a mesura que es desenvolupa el fil argumental. Ella de la mà de personatges secundaris també ens portarà a l’essència de l’amor materno–filial, ens mirarà al cor per suplicar ajuda i explorarà, a vegades sense voler, les fronteres entre el sexe, l’odi, la venjança i l’amor.

Segurament la pel•lícula es pot resumir com un film amb pocs efectes a la recerca de l’afecte. Jo sens dubte la recomano, vaig gaudir durant tota l’estona, del patiment, de l’angoixa i de l’alliberament de les tensions emocionals i sexuals, alhora que m’enamorava de Lisbeth mentre Ella em deixava a les portes d’una plenitud que 24 hores després encara em fa respirar intranquil.




*Edat emocional recomanada, 23anys.

*Els títols de les dues pel•lícules que encara s’han d’estrenar són: La chica que soñaba con una cerilla y un bidon de gasolina y La reina del palacio de las corrientes de aire.


F.S.O.G.
Parròquia St.Ignasi
Equip permanent DPJ

1 comentari:

Anònim ha dit...

Ahir la vam vere amb els meus pares... i encara ara estic amb el cor inquiet! Quin gran personatge, la Lisbeth!

tx.