15 de juny de 2009

EL PRÍNCEP I LA ROSA

Tots tenim una rosa.

Aquella cosa que tenim massa vista, massa usada, massa “suada”. Aquell fragment de la rutina quotidiana que donem per conegut i per suposat. Que sempre estarà allí sigui quina sigui la nostra actitud al seu respecte i que sempre complirà.

Ho tenim tot tant clar respecte la nostra rosa que no ens adonem del que significava per nosaltres fins que no la tenim lluny. Fins que no marxem a tastar altres coses, perquè el nostre dia a dia ens sembla massa monòton, sense emoció, trist...

Es diu que no valores el significat d’una cosa fins que la perds i, sovint, no la pots tornar a recuperar.

Aquesta cosa perduda, a la que no havíem pogut trobar-li un significat és la nostra rosa.

Això és el que passa al protagonista del llibre amb el que s’obra aquest racó de lectura del blog de la nostra delegació, la dels joves.


El llibre, com potser ja haureu endevinat, és “El petit príncep”, de Antoine de Saint-Exupéry. És un llibre del qual segur que n’heu sentit a parlar, inclús potser us l’heu llegit, però considero (i segur que els que us l’heu llegit esteu d’acord amb mi) que és un llibre que s’ha de llegir mínim un cop a la vida.

És un dels pocs llibres que de cada pàgina se’n pot treure alguna cosa, i resulta bastant curiós, ja que no arriba a les 100 pàgines, té dibuixos i està escrit amb un estil que recorda als contes per a nens petits.

L’argument?
Doncs la veritat és que el llibre tracta, simplement, del viatge d’un nen a diferents planetes. No obstant, resulta injust dir això, no només per la simplicitat d’aquesta afirmació, sinó perquè el contingut va molt més enllà.

Em sembla que no li estic fent gaire publicitat, però la veritat és que aquest llibre es ven sol, per això, si em permeteu (i si no, ho faré igual), a continuació ficaré una de les meves parts preferides del llibre per mostrar una de les múltiples perles que té. Es tracta d’un fragment del capítol 21, quan el petit príncep té un diàleg amb una guineu, i fa així:

Aleshores va ser quan va aparèixer la guineu.
-Bon dia- va dir la guineu.
-Bon dia -va respondre educadament el petit príncep, que es va girar, però no va veure res.
-Sóc aquí -va dir la veu -, sota la pomera...
-¿Qui ets? -va dir el petit príncep -. Ets molt bonica...
-Sóc una guineu -va dir la guineu.

-Vine a jugar amb mi -li va proposar el petit príncep-. Estic tan trist...
-No puc jugar amb tu -va dir la guineu-. No estic domesticada.
-Ah! perdona -va fer el petit príncep.

Però, després de reflexionar, va afegir:

-¿Què vol dir "domesticar"?

-Tu no ets d’aquí -va dir la guineu-, ¿què busques?

-Busco els homes -va dir el petit príncep -.
¿Què vol dir "domesticar"?
-Els homes -va dir la guineu- tenen escopetes i cacen. És molt empipador. També crien gallines. És l’única cosa interessant que fan. ¿Busques gallines?
-No -va dir el petit príncep-. Busco amics. ¿Què vol dir "domesticar"?
-És un cosa massa oblidada –va dir la guineu-. Vol dir "crear lligams..."
-¿Crear lligams? -Es clar -va dir la guineu-. Per mi, de moment només ets un nen igual que cent mil altres nens. I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. Per tu només sóc una guineu igual que cent mil altres guineus. Però, si em domestiques, ens necessitarem l’un a l’altre. Per mi seràs únic al món. Per tu, jo seré única al món...
-Ja ho començo a entendre -va dir el petit príncep-. Hi ha una flor... em penso que m’ha domesticat...

Com deia aquell, no fa falta dir res més. Per part meva, això és tot, ara us toca vosaltres llegir-vos el llibre i comentar la jugada entre tots!

Salut!

David del Blanco.
Parròquia St.Ignasi.

2 comentaris:

Pilar Agustín ha dit...

Per vergonya meva he de reconèixer que mai he llegit "El petit príncep", però fa no massa una amiga em va dir que l'havia domesticat, i es clar el primer que li vaig preguntar va ser que significa això de domesticar i em va enviar l'enllaç amb la versió online del llibre, justament aquest mateix troç que tu fiques a l'entrada d'avui.
Em va semblar un text precios i em va fer adonar de la quantitat de vegades que creem vincles amb altres persones, poc a poc, i aquestes personas acaben esdevenint úniques per a nosaltres, tot i que per a altres puguin ser un més. Això també ho permet conèixer altres realitats, posar noms i cares,.. Es una experiencia molt bona.
Pilar

Albert Vidal ha dit...

en dos palabras... IM - PREZIONANTE! gràcies David per compartir amb tots nosaltres aquests fragments d'un gran llibre, de fet t'he de dir que és un dels meus llibres preferits!