19 de juny de 2009

SORTIDA A LES GERMANETES DELS POBRES (Sta Teresina i Pardinyes)

El dissabte passat, 6 de juny, tots ens varem aixecar amb una nova esperança dins de nosaltres, sentíem una força, un sentiment, que ens indicava que aquell dia seria important, que faríem alguna cosa bona per als altres que ens faria créixer com a persones. Per a tots, era la primera vegada que anàvem a ajudar a una residència de la 3ra edat, i teníem moltes ganes de que aquell dia arribés.


Així que, les que tenim que fer la confirmació a Santa Tereseta, varem quedar al davant de la parròquia on havíem quedat amb les monitores perquè ens portessin al davant de la mitjana per trobar-nos amb els de la parròquia de Pardinyes. Però, no tot va ser així de senzill; durant el viatge varem passar una sèrie d’aventures... Un cop vam arribar al davant de Santa Tereseta, hi havia tres cotxes aparcats al damunt de la vorera, però clar, les monitores tenien permís (no penseu malament). Un cop ja hi varem ser tots, ens vam repartir als diferents cotxes de les monitores i vam començar la nostra gran aventura. I això si, mai podré oblidar les peripècies d’alguna monitora al volant...

Un cop ja ens varem reunir amb els companys de Pardinyes, vam fer una petita presentació per poder-nos conèixer millor i vam posar rumb a Les Germanetes!!


Quan hi varem arribar, tots estàvem neguitosos per esbrinar el que ens passaria, el que sentiríem. Així que tot seguit hi vam entrar i una de les germanetes ens va explicar els seus orígens, qui va ser la seva fundadora, com ajudaven a les persones que hi residien... va ser una xerrada molt enriquidora i gràcies a això vam saber valorar molt més l’esforç de les germanetes. Més tard, ens va ensenyar les diferents habitacions, les sales d’estar... que s’ha de reconèixer que estaven molt bé. I en aquesta petita excursió per les entranyes de la residencia, vam començar a trobar alguns d’aquells avis que ens van regalar les seves millors rialles i tot i que ens acabàvem de conèixer, ja tenien ganes de que algun dia tornéssim, i ens van invitar si volíem anar a la missa, i tot entusiasmats hi varem anar. Va ser molt entretinguda (ja que cantàvem cançons...) i inclús varem tenir-hi col•laboració i una de les companyes de Pardinyes hi va participar llegint una lectura. Va ser un matí d’experiències noves que mai oblidarem i sempre durem al fons del cor.


Acabada la missa vam anar cap al menjador a ajudar a servir el dinar i a alegrar una mica l’ambient.

No pensava pas que pogués ser tant gratificant repartir menjar a un grup d’avis, tu els donaves conversa, els reparties el caldo, i ells et tornaven un somriure, un gràcies nena o simplement et deien "ai, que guapos que sou!".

El primer que em va venir al cap quan vaig entrar i vaig veure aquell munt d’avis? Els meus besavis, ells eren així fa un any aproximadament, em tractaven pràcticament igual, però quan algú és gran, arriba un punt en el qual diu que prou.

Potser perquè em va recordar el temps que feia que no passava amb els meus besavis, o per lo molt que estimo els meus avis i el poc que els ho demostro, o inclús potser perquè se’m va passar pel cap que algun dia seria com aquelles persones i no sé a qui tindré al meu cantó o simplement, pel respecte a la gent gran; vaig gaudir pensant que només servint caldo i establint amb ells qualsevol tipus de conversació, per poca substància que aquesta tingués, servia d’ajuda.



No cal oblidar el fet de mencionar, encara que sigui en general, tots els que hi vam anar per part de les dos parròquies, gent amb la qual m’ho vaig passar genial, només cal que us digui que em vaig posar a cantar pel micròfon quan una germana ens ho va demanar. Sí, ja sé que posar-se a cantar no té res d’extraordinari, però en el meu cas, cantar davant d’un públic? No és gaire corrent. Sí, estava contenta perquè em sentia útil. No us ha passat mai? De vegades no sé exactament que hi pinto en aquest món, i potser una de les maneres les quals et fan adonar de que ets necessari o necessària és sentir-se útil.

Quan van acabar de dinar i ja pràcticament es podia dir que no quedava ningú al menjador vam anar a dinar al jardí tots junts, els de la parròquia de Santa Tereseta i nosaltres, els se Sant Salvador. Tots asseguts a l’herba en cercle, bosses de patates que no paraven de circular de mà en mà, rialles, converses generals, més rialles, més patates, olives i galetes per compartir. Finalment ens vam posar a jugar als “peus quiets” joc en el qual el Xavi no hi havia manera de que corregués i per tant tota l’estona li tocava llençar la pilota a ell. Després vam jugar a la bomba, va guanyar l’Andrea, crec. I així és com va anar transcorrent el voluntariat d’aquell dissabte 6 de juny a les germanetes.


Per acabar? Gràcies a tots els que hi éreu, i als xofers, clar està, per fer que tot allò fos possible.



Joves Confirmació
Sta Teresina - Pardinyes