30 de setembre de 2009

QUÈ PODRIA FER PER DEIXAR EL MÓN UNA MICA MILLOR

Després de tot l’estiu de vacances, reobrim aquesta secció.

Suposo que molts de vosaltres heu aprofitat l’estiu i ho heu fet de diverses maneres: viatges, rutes, colònies, camps de treball, fer sofing a casa…etc. També, suposo que molts de vosaltres haureu pensat, encara que sigui un moment (perquè clar, estavem de vacances…) que hi ha moltíssima altra gent que no ha pogut “gaudir d’un temps de vacances”. Que ha passat aquests messos lluny dels seus i que ha hagut de treballar més que mai, sota el calor infernal de les nostres terres…(però Gràcies a Déu, que han trobat treball), d’altres ni tan sols tenien això…

El que us voldria fer veure, es que les vacances no sempre són “temps i temps per a no fer res” o simplement per divertir-nos, les vacances, també poden ser una oportunitat per dedicar temps als qui no tenen tan com nosaltres.


Nosaltres ara, hem iniciat el nou curs, mentre molta gent comença vacances “forçades”, que només acabaràn quan trobin una feina i puguin retornar a la vida “activa”. Aprofitem l’inici de curs per plantejar-nos, qui sóc, què faig, i què podria fer per deixar el món una mica millor del que l’hem trobat.. Si no sabeu com respondre a la tercera, ben aviat rebreu una proposta…fins llavors, salutacions per a tothom!


Mireia Castells
Sta. Teresina
Equip DPJ.

29 de setembre de 2009

CREED EN EL QUE ÉL HA ENVIADO

La gente necesita a Jesús y lo busca. Hay algo en él que los atrae, pero todavía no saben exactamente por qué lo buscan ni para qué. Según el evangelista, muchos lo hacen porque el día anterior les ha distribuido pan para saciar su hambre.

Jesús comienza a conversar con ellos. Hay cosas que conviene aclarar desde el principio. El pan material es muy importante. Él mismo les ha enseñado a pedir a Dios «el pan de cada día» para todos. Pero el ser humano necesita algo más. Jesús quiere ofrecerles un alimento que puede saciar para siempre su hambre de vida.

La gente intuye que Jesús les está abriendo un horizonte nuevo, pero no saben qué hacer, ni por dónde empezar. El evangelista resume sus interrogantes con estas palabras: «y ¿qué obras tenemos que hacer para trabajar en lo que Dios quiere?». Hay en ellos un deseo sincero de acertar.

La respuesta de Jesús toca el corazón del cristianismo: «la obra (¡en singular!) que Dios quiere es ésta: que creáis en el que él ha enviado». Dios sólo quiere que crean en Jesucristo pues es el gran regalo que él ha enviado al mundo. Ésta es la nueva exigencia. En esto han de trabajar. Lo demás es secundario.



Extraído de EL CORAZÓN DEL CRISTIANISMO de JOSÉ ANTONIO PAGOLA, publicado en www.eclesalia.net el 29-7-2009




Luís Asín. Equip Permanent
de la Delegació de Joves.

27 de setembre de 2009

"EDUCAR LA INTERIORITAT"

(més fotos a la galeria de la DPJ)

El passat dissabte dia 19, ens aplegàrem, de 9:30 a 14:00 h. a l’Acadèmia Mariana, un bon grapat de mestres i educadors de les Escoles cristianes de la nostra Diòcesi per a una jornada de formació, més concretament per a un taller sobre “Educar la interioritat”. Tot va ser “espectacular” (com diuen alguns): el taller va ser conduït magistralment per Oscar Alonso —un crack de la “pasto” als coles que ens va fer gaudir d’un matí ben profitós—, el paranimf de la Mariana ens oferí l’espai ideal per a seguir i aprofundir bé tant la part teòrica com les dinàmiques pràctiques del curset, i tots els assistents —uns 35— participàrem activament amb interès en un ambient proper i distès (com podeu veure a les fotos). Aquest taller ens ha ajudat a tots a prendre més consciència que el cultiu de la interioritat és urgent i de gran importància en el nostre món i a aprendre algunes tècniques i recursos molt útils per a ajudar a créixer en equilibri integral a nens i joves. Gràcies a tots, especialment a l’Oscar i als membres de l’Equip d’Escoles de la Delegació!


Josevi Forner
Equip Permanent DPJ

24 de setembre de 2009

TESTIMONI XAVIER TORREBADELLA: VOLUNTARI EN LA PEREGRINACIÓ DIOCESANA A LOURDES

Hola sóc en Xavier Torrebadella, tinc 15 anys i sóc voluntari de l’Hospitalitat de Lourdes de la diòcesis de Lleida.


Fa quatre anys que vaig de voluntari a Lourdes per acompanyar persones que ho necessiten. Tot va començar quan la meva mare es va “reenganxar” a l’Hospitalitat de Lourdes de la diòcesis i em va portar amb ella de viatge. He descobert que n’és de gratificant conviure amb els pelegrins durant en el viatge i l’estada a Lourdes per poder ajudar els malalts, veure la seva fe en Déu i la gran confiança que tenen en la Mare de Déu, poder conversar i aprendre coses d’ells. Tot això és el que ens omple de fe, de goig i d’alegria a tots els que anem a la peregrinació.

Jo us animaria a que ho provéssiu l’any vinent i segur que repetireu!




Francesc Xavier Torrebadella Serra
(voluntari de l’Hospitalitat de Lourdes
de la diòcesis de Lleida)




(si voleu llegir altres Testimonis de la Peregrinació a Lourdes
podeu fer-ho
aquí - Kris Pastó,
o
aquí - Clàudia Bosch,
o bé
aquí -Serafina Díaz)

23 de setembre de 2009

ABRAZADO A LA TRISTEZA



En aquesta segona entrada de l'apartat de música he decidit posar una cançó que, no per trista deixa de ser bonica o realitat. Es tracta de la cançó "Abrazado a la tristeza" que apareix a l'àlbum "Poesía básica" del grup "Extrechinato y tú" entre els quals hi participa Fito (trobaràs la lletra de la cançó aquí).

En escoltar-la m'ha vingut al cap la quantitat de vegades en que hom surt al carrer amb ulls tristos i que li fan descobrir la decepció que li provoca tot el que l'envolta. És possible que valorem el més negatiu només per aconseguir una victòria? Hem estat capaços de deixar que el més racional s'enfonsi només pel dessig de tenir més?

Tenim sort de que l'únic que ens quedi siguin les paraules, com a úniques armes per ferir sense fer mal. I donem gràcies per què tots els qui llegim aquest blog tenim en comú la paraula que, fa molts i molts anys, algú ens va deixar per a que ens defenssessim sols.



Isabel Mª Martínez
Parròquia de Pardinyes.

21 de setembre de 2009

TAIZÉ 2009

Havia sentit a parlar de Taizé abans i tenia ganes de conèixer-ho i anar-hi, però no ho acabava de veure clar. No va ser fins al dia abans que em vaig decidir; va ser una decisió una mica precipitada, però va valer la pena.


Després d’unes quantes hores d’autocar... vam arribar a Taizé. Em va sorprendre veure la gran quantitat de gent que hi havia, de països diferents, la majoria joves, i tots reunits allí per un mateix motiu.

Ens va ploure algun dia, i a mi se’m va mullar quasi tota la roba. Per sort va acabar sortint el sol i se’m va assecar tota. Però tot i això, l’estada allí va ser molt agradable. Fèiem pregària tres cops al dia cantant cançons en diferents idiomes, amb una mica de silenci per poder dedicar-se a un mateix. A més a més, cadascú formava part d’un grup de reflexió amb el que poder parlar i aprofundir sobre diversos temes de la bíblia.

A Taizé però, també cal treballar una mica. En el meu cas, jo fregava els plats, els gots i les safates de l’esmorzar i del dinar. I és que és gràcies a l’esforç de tothom ajudant en alguna tasca que poden conviure tantes persones a Taizé.











Però no tot es pregar i treballar. Hi ha un bar on es reuneix tothom a la nit i on es canten cançons amb guitarra, es fan jocs i tothom s’ho passa molt bé i gaudeix del moment.

Durant aquests dies hi va haver moments per a tot: riure, pregar, descansar, fer silenci, passar bones estones, conèixer gent... Gràcies a tot això i a la gent amb la que vaig anar puc dir que de Taizé m’emporto molt més que un record.

Podeu veure les fotos a la galeria de la DPJ (aquí).



Xavier Aiguabella
i Maria Reimat

20 de setembre de 2009

COLÒNIES I ESPLAI "EPIS"

L’estiu ja ha arribat al seu punt i final i nosaltres, monitors i monitores de l’Esplai Epis ens preparem per donar la benvinguda al nou curs escolar 2009-2010. Aquest inici és símbol d’il•lusió, un somni que ens permet observar, com els infants creixen en el llarg camí de l’aprenentatge. Així doncs, és un bon moment per donar lloc a la reflexió i pensar en tot allò que nosaltres, hem fet per col•laborar en l’educació d’aquests nens i nenes al llarg de tot aquest estiu.

Gràcies al Col•legi Episcopal, un any més, hem pogut gaudir de tres fantàstics torns de colònies, el primer amb els mes menuts de P-5 a segon de Primària, a la colònia de Cal Petit, el segon amb infants des de tercer fins a sisè de primària i un tercer torn amb nois i noies de primer i segon d’E.S.O. Aquests dos últims, prop del poble de Vilaller, a la colònia de Montsant administrada per la Fundació Verge Blanca.


Aquests dies de convivència envoltats de natura, han donat lloc a estones tranquil•les per pensar amb petits i grans en les coses que donen sentit a la vida. És a dir, que complementant les activitats diàries de gimcanes, jocs tradicionals, teatres, excursions etc. s’han treballat valors humans. En aquest punt, la figura del conciliari ha estat molt important perquè ha permès que, tant l’equip directiu com el de monitors treballin conjuntament amb els nens i nenes valors com el respecte, la sinceritat, el treball en equip, l’esforç i sobretot la convivència.

Any rera any ens donem compte de la importància d’aquests valors que ajuden a formar persones i de la satisfacció que ens dóna veure com aquests infants i joves gaudeixen cada dia de l’amistat. La il•lusió d’aquests en veure que cada dia els espera alguna cosa nova i les ganes de divertir-se, són per nosaltres el sentit del voluntariat. Veure que a més hi ha gent que ens recolza, com famílies, amics i el mateix Sr. Bisbe de Lleida, Joan Piris —que va venir a visitar-nos i a compartir una tarda amb nosaltres—, ens fa veure que realment la nostra tasca té un significat.

Estem satisfets per la feina feta i esperem que a mesura que el temps passi, el sentit del voluntariat i la vocació per ser monitor, no canviï. Hem d’aprendre a gaudir dels moments d’amistat i convivència amb els altres, sense esperar res més a canvi que un somriure.

Equip monitors/es Esplai Epis




19 de setembre de 2009

ÚLTIMS VOTS del MARC VILARASSAU

Estimats amics i amigues,

Tinc l’alegria de comunicar-vos que faré els últims vots a la Companyia de Jesús el proper dissabte 26 de setembre, a les 20:30h a la Parròquia Sant Ignasi de Lleida.
La història va començar formalment el dia 1 d’octubre de 1990 amb la meva entrada al noviciat dels jesuïtes, aleshores a Saragossa. Han passat 19 anys i no sabeu la quantitat d’agraïment que he anat acumulant durant tot aquest temps com a jesuïta. Ara la Companyia em convida a fer el pas definitiu i jo em sento profundament afortunat de continuar aquesta història en aquesta família.

Volia que ho sabéssiu perquè em tingueu present en el vostre pensament i en la vostra pregària, en el cas que no pugueu ser físicament presents de la celebració.


Marc Vilarassau Alsina, sj
Equip Permanent DPJ
Parròquia St.Ignasi

17 de setembre de 2009

"ENSENYA'NS A PREGAR"

Aquell dia estava molt cansat i, a més, feia molta calor. Potser per això, s’havien aturat en una de les grutes, camí de Jerusalem, dalt de la Muntanya de les Oliveres. Es va passar la mà per la front i es va treure la suor. Sentia tots els ulls posats en ell. Ensenya’ns a pregar, li havien demanat. Venia de passar uns dies a Betània, amb Llàtzer i les seves germanes. Durant un instant, el record del seu amic el va fer somriure. Però ara mateix es sentia petit, i insatisfet i incapaç. Ensenya’ns a pregar. Des d’allà on era, podia veure tot Jerusalem. Resseguí el temple amb la mirada, però va notar que se li humitejaven els ulls i, ràpidament, va tombar el cap i es va tornar a fixar en les cares que l’envoltaven.Ensenya’ns a pregar. I va sospitar que segurament ja era això, que a vegades la realitat es queda buida, que no sempre tot es profund i apassionant, que els altres, a vegades ens tensionen i fan saltar els nostres fusibles. I va sospitar que així ja estava bé.

Tot d’una alçà els ulls al cel i començà: Pare Nostre, que esteu en el cel...”





Marta Serrano
Delegada DPJ

16 de setembre de 2009

LA NENA QUE ROBAVA LLIBRES

Volia explicar un munt de coses a la lladre de llibres sobre la bellesa i la brutalitat. Però, què li podia explicar que ella no sabés ja? Li volia explicar que sempre sobrevaloro i infravaloro la raça humana. El que rarament faig és limitar-me a valorar-la. Li volia preguntar com era que una mateixa cosa podia ser tan horrible i tan meravellosa alhora. I les seves paraules, tan punyents i al mateix temps tan lluminoses.

De tota manera, res de tot allò va sortir de la meva boca.
Tot el que vaig ser capaç de fer va ser girar-me cap a la Liesel Meminger i dir-li l’única veritat que jo sabia del cert. La vaig dir a la lladre de llibre i ara te la dic a tu.

UNA ÚLTIMA NOTA DE LA TEVA NARRADORA Els humans em tenen turmentada.

Aquestes són les darreres paraules de la narradora del llibre que presento aquest cop: la Mort. Sí, sí, has llegit bé, la narradora d’aquest llibre no és altra que la Mort. Tot i això, no es tracta de la típica imatge de la mort amb una llarga toga negra i una gran dalla, aquella mort que fa fugir esporuguit tot aquell que se la troba.
És una mort reflexiva, que dóna gust de sentir. Una mort que, com a una de les habitants més antigues d’aquest món, pot donar molts (i bons) consells.

Resulta realment curiós que, de totes les històries que algú amb tanta experiència en la vida (per paradoxal que soni) com es la mort, es fixi precisament en aquesta: la història transcorre a Munic, durant l’Alemanya nazi, més concretament, al llarg del 1939, i no explica més que la vida d’una nena de 10 anys durant uns mesos de la seva vida a casa dels Hubermann, desprès que la seva mare i el seu germà petit morin.

Tot i l’aparent senzillesa de l’argument (sempre defenso que és millor un argument senzill amb un bon estil que no un bon argument amb mal estil), la màgia d’aquest llibre radica precisament en això: la visió que té una nena de 10 anys que ho ha perdut tot durant un dels pitjors períodes de la història.

Sembla que les novel•les i llibres sobre l’Alemanya nazi ja no hagin d’aportar res més, ja que és un tema tractat fins la sacietat (de fet, quan em vaig llegir el llibre, pensava que era més del mateix), però la seva lectura resulta un bonic exercici, i els comentaris de la narradora d’excepció que té són aquell puntet que li dóna la categoria (al meu humil parer) de bon llibre.

Em sembla que res més... Ah! Perdó, em deixava el més important: el llibre ha estat escrit per Markus Zusak i es titula “La lladre de llibres”.

Ara sí, salut i bona lectura!


David del Blanco
Parròquia de Sant Ignasi

14 de setembre de 2009

TESTIMONI DE KRIS PASTÓ: VOLUNTÀRIA EN LA PEREGRINACIÓ DIOCESANA A LOURDES

Lourdes em va semblar increïble, la peregrinació del bisbat em va encantar: per primer cop vaig sentir-me plena, realitzada; sents una plenitud enorme. Tothom és molt agraït amb tu, els malalts sobretot, són molt simpàtics, i sempre t'estan donant les gràcies amb una gran rialla. Aquestes coses, crec que et fan madurar, que et fan una mica més persona. A més a més, és sempre una bona oportunitat de conèixer a gent bona, gent solidària i alguns joves també. Jo ja estic esperant l'any que bé per a poder tornar-hi.

att_
KAOTIKA (Kris P.)


Kris Pastó Garcia
Alumna
Col•legi Mater Salvatoris

13 de setembre de 2009

COLÒNIES PARDINYES (2ona part)


(per llegir la primera part: premeu aquí)

Mirant enrere sembla mentida la quantitat d’activitats que plenen les colònies cada dia: motivacions, jocs, parar taula, gimcanes, fer serveis, piscina, reunions de grup, canviar-se, cantar, excursions, disfressar-se...

Al principi de l’experiència patia per no saber què és el que havia de fer... fins que una persona molt sàvia em va ajudar a entendre que realment era una cosa molt més fàcil i alhora més difícil del que em pensava. No es tractava tant de “fer” coses (tot i que ens en vam fer un tip d’això) sino “d’estar” per la gent de la colònia: els monitors, els nens, la “dire”... No havia de participar directament dels jocs, però precisament això és el que em permetia mirar-m’ho des de fora i tenir estones per parlar amb persones, per preparar el que calgués, per observar què es podia necessitar, per pregar i sentir-me escoltada.

Potser per això vaig tenir la oportunitat d’adonar-me d’una cosa que com a monitora, amb el tràfec, no havia apreciat altres anys: Vaig sentir la presència de Déu enmig nostre, sense fer soroll, a cada passa. Estava “camuflat” al darrera de la Marta quan portava les reunions de monitors a la nit, quan veia què li feia falta a cada persona només mirant-la; estava també en els premonitors i les monitores, amb el seu entusiasme de fer-ho tot i complicitat amb els nens, en l’alegria que transmetien i la cura en les petites coses...I sobretot estava en els nens i les nenes de la colònia, en els seus somriures, el seu “deixar-se estimar”, la seva participació i la seva capacitat de sorprendre’s...


De vegades penso que sovint resulta difícil transmetre la fe als nens o fins i tot als monitors, i em pregunto per què... Potser només hem de descobrir que Déu ja ha arribat fa temps fins ells. Potser només hem d’ajudar a posar-li un nom, a que acullin allò que tenen a dins i ho comparteixin.

M’ha encantat viure aquesta experiència, i tot i no poder-ho transmetre com voldria, crec que val la pena, que he après molt i que ha estat una sort poder ser consiliària d’aquestes colònies (no li digueu a la Marta!)


"Pitu"
Esplai Pardinyes

11 de setembre de 2009

COLÒNIES PARDINYES (1era part)

Hola a tots!

Fa uns dies, fent un xampú allà a la Sibila, la meva amiga Marta (aprofitant un moment en que jo tenia la guàrdia baixa) em va demanar si podia fer un escrit sobre el que havien estat per mi les colònies d’enguany i de com havia viscut el fet d’esser consiliària. En aquell moment vaig pensar. “No ha de ser tan difícil”.


Bé doncs aquí estic, sense saber ben bé què dir. I és que, qui ha viscut l’experiència de colònies (tant de nen, com de monitor o de responsable) sap que és quelcom que no es pot transmetre a la tornada per molt que ho vulguis explicar... s’ha de VIURE.

Pels qui no em coneixeu, us puc dir que va ser una sorpresa trobar-me de cop i volta “apuntada al carro” de les colònies 2009 del cau de Pardinyes. De fet jo havia estat monitora de colònies fa mooolts anys i en una altra vida. Va ser una experiència molt bona, però als meus 31 anys, amb la feina i el ritme de vida que tots portem, no em pensava que tornaria a trepitjar aquest terreny mai més.

I és que, un cop més, la meva amiga Marta (que està començant a adonar-se que no se dir-li que no...) em va fer la proposta d’acompanyar-la aquest any i... no ho se explicar, excepte que potser va bufar l’Esperit!

El cas és que allà estàvem, en les reunions de preparació, les programacions d’activitats, les posades en comú, fent paquets, repassant el material, la farmaciola, la reunió de pares... Tot i ser una feina de molts mesos va passar volant, i jo, em sentia una mica estranya perquè mai havia estat consiliària i sovint no sabia què fer o que dir...se me n’anaven “els peus” a fer de monitora i em costava una mica trobar el meu lloc.

Però un cop a Salgar, tot va ser diferent. Vam arribar a una illa, i ja la primera nit, vam ser envaïts pels pirates, i per poder sobreviure vam haver d’aprendre a ser com ells...com encabir aquí el tema de la fe...? tot un repte!


Afortunadament, tot estava previst i vam tenir ajuda. El Joan, un grumet molt trempat, i el capità del seu vaixell ens desvetllaven cada matí amb una història de pirates sobre la valentia, la cooperació, el perdó, l’amistat, l’alegria, l’amor...i ens ensenyaven a semblar-nos al millor pirata del món...un tal Jesús de Natzaret....i cada nit entre tots posàvem en comú allò que havíem viscut i après junts.

(continuarà...)


"Pitu"
Esplai Pardinyes

10 de setembre de 2009

CELEBRACIÓ DE L'ENVIAMENT DELS EDUCADORS CRISTIANS i PRESENTACIÓ DEL NOU CATECISME

Hello a tots,

a punt ja de començar el curs, us volem convidar a la

PRESENTACIÓ DEL NOU CATECISME I
CELEBRACIÓ DE L'ENVIAMENT DELS EDUCADORS CRISTIANS


que tindrà lloc el proper dimarts 15 de setembre a les 18:30h a l'Acadèmia Mariana.

(premeu sobre la imatge per fer-la gran)

Serà un moment important de trobada amb la resta d'educadors, catequistes, profressors, animadors,... que treballen per la formació i el creixement dels nens i nois de la nostra diòcesi. I també l'oportunitat de saber-se Església i enviats pel Bisbe, en nom de Jesús a treballar pel Regne. Des de la Delegació, us animem a participar.

Adjunt trobareu la carta del Senyor Bisbe, convidant-vos a participar.


(premeu sobre la imatge per fer-la gran)



Que tingueu un bon principi de curs,



Marta Serrano.

Delegada DPJ

9 de setembre de 2009

CONEIXES QESTUDIO.CAT?

Hola a tothom,

M’adreço a vosaltres des de Qestudio.cat, la 1a revista d’orientació acadèmica i professional per a nois i noies que pensen en el seu futur, és a dir, per a joves como vosaltres. Qestudio.cat va nàixer al 2007 gràcies a l’esforç d’Educaweb.com, portal dedicat a l’orientació acadèmica i professional des de fa més de 10 anys, com a eina de suport per a totes aquelles persones d’entre 16 i 20 anys que desitgen estudiar.

Poso a la vostra disposició el Dossier informatiu de Qestudio.cat on podreu veure més detalladament què és Qestudio.cat.

Si voleu rebre cada 15 dies les nostres Newsletters amb totes les novetats i també entrar a formar part dels nostres sortejos, només heu d’inscriure-us totalment de franc

A més us informo que per resoldre qualsevol dubte acadèmic i/o professional podeu deixar un missatge electrònic amb la vostra pregunta i aquesta serà resposta per l’equip professional d’Educaweb.com. Aquest és un servei ofert per la Secretaria de Joventut per tot els catalans.


Educaweb.com també té un telèfon al que pots trucar per demanar ajuda o informació relacionada amb els estudis: 807 28 88 79



Rosa Forner Calpe
Departament de Comunicació




rmforner@educaweb.com
www.educaweb.com
Carrer del Clot, 104 08018 Barcelona
T:+34 93 2151365 F:+34 93 4677638

8 de setembre de 2009

FROZEN RIVER (río helado)

Debut afortunat fet amb quatre duros de l’americana Courtney Hunt, nominada a millor guió original, guanyadora de millor pel•lícula a Sundance, es sustenta sobretot sobre la seva vigoria narrativa –seca la música, lletjos els personatges, depriment l’argument, adust el paisatge- i sobre la distància que crea amb els espectadors i que acostuma a ser tan valorada pels, diguem-ne, entesos.

Distància, d’altra banda, generada per la falta absoluta d’implicació subjectiva alhora d’explicar els fets ocorreguts: a l’espectador li es servit a taula un entrecot fred i dur com una sola de sabata (adjectius que opino encaixen bastant amb la tònica general de l’argument) i serà feina seva la de digerir-lo un cop sortit del cine. Distància que, tanmateix, podrà agradar més o menys.

La millor virtut de la pel•lícula és que l’entrecot és realment fred i realment dur, la pitjor és que, deixant de banda algunes incongruències de guió i la inversemblança de l’objectiu final de la protagonista –objectiu insuficient que serveix per motivar tots els disbarats que perfà-, dèiem, la pitjor és que, en el seu gènere, és simplement una de més. Amb reminiscències de Babel, hom podrà tenir la impressió de ja haver-la vist anteriorment, de ja saber com acabarà. L’entrecot malmenat de tota la vida.




Sinopsi:
Narra la historia de dos mujeres que llevan inmigrantes ilegales de Canadá a Estados Unidos. Ray Eddy está a punto de comprar la casa de sus sueños para su pequeña familia. De pronto su marido, gran aficionado a las apuestas, huye con el dinero y deja a Ray arruinada y sola con los niños. Mientras trata de encontrar a su marido, conoce a Lila Littlewolf, una chica mohawk que le propone una manera de ganar dinero fácil. El plan es arriesgado; pasar inmigrantes ilegalmente por el helado río Saint Lawrence, con patrullas fronterizas en las dos orillas. La desesperación por ganar dinero empuja a Ray a aceptar la oferta. Ray conducirá el coche y se repartirán las ganancias...



Albert Garreta
Parròquia St.Ignasi

7 de setembre de 2009

MÉS ENLLÀ DEL LÍMIT

L’esportista treballa dur per tal de guanyar unes centèsimes de segon al seu límit personal. El científic dedica moltes hores a mirar de fer recular el límit de la nostra ignorància. El poeta expandeix el llenguatge més enllà dels seus límits gramaticals. Aquests són alguns dels habitants del límit.

El pelegrí és també un habitant del límit i és en el límit que aprèn a ser pelegrí. El camí mateix és una exploració constant del teu propi límit. A estones, d’una violència inusitada; a estones, d’una dolçor increïble.


És en el límit del cansament, després d’una etapa esgotadora, que aprens a oferir-te a preparar el sopar i, si cal, després a rentar els plats.

És en el límit del mal d’esquena que aprens a portar la motxilla d’aquell que té un dolor encara superior al teu.

És en el límit del dolor d’ampolles que aprens a caminar encara cinc quilòmetres cantant “ese toro enamorado de la luna”.

És en el límit del desconcert que reps una paraula inesperada, d’algú insospitat, amb una llum imprevisible, que deixa una pau inusitada.

És en el límit de la indiferència i de l’apatia espiritual que aprens a confiar en Algú que estira el teu límit cap endavant i la teva vida cap als altres.


Ens podem enganyar pensant que els límits no existeixen i que a la vida tot és possible. No és cert, els límits sí existeixen i sovint se’ns imposen traumàticament. Una ampolla és una ampolla i fa molt de mal. Trenta cinc quilòmetres et deixen al límit de les teves capacitats. Unes simples hemorroides et poden deixar definitivament fora de joc...

El que ens ensenya el camí és que normalment posem els nostres límits molt avall, per mandra, per por i per egoisme. El camí ens ensenya que més enllà del límit no hi ha una coca-cola, ni un gofre, ni un mp3, ni el telèfon mòbil, ni el Messenger, ni el meu llit, ni la meva mascota, ni l’aparent tranquil•litat d’una vida sense risc.

El camí ens revela que hi ha una vida exuberant més enllà dels límits que ens imposem sovint a nosaltres mateixos a canvi d’un miserable plat de llenties. En el camí descobreixes que Algú t’estima i t’espera més enllà del límit. I te’n adones caminant, com no pot ser d’una altra manera, caminant més enllà del límit.



Marc Vilarassau s.j.
Parròquia St.Ignasi.
Col·legi Claver.
Equip DPJ.

6 de setembre de 2009

PEREGRINACIÓ jove A LOURDES: Testimoni Clàudia Bosch.

El nostre viatge va començar el 26 de juny a les 6 del matí, quan vam arribar al camp d'esports, el nostre punt de trobada, hi havia 5 autobusos esperant-nos per portar-nos al nostre destí: Lourdes!!

La nostra feina consistia en portar els malalts a tots els llocs que hi havia programats: misses, processons, via creus, piscines... Bé, no només els portàvem sinó que vam tenir una relació molt especial amb tots ells i ens van explicar moltes coses. També vam tenir temps per fer turisme, per descansar, passar temps amb els demés i sortir una estona a la nit.

Va ser una experiència molt gratificant que tots repetirem l'any que ve. Dedicar 4 dies als altres crec que és una forma molt interessant de passar uns dies d'estiu en que ajudem a aquelles persones grans que no poden anar sols i necessiten companyia.

En aquest viatge hem après moltes coses i hem conegut molta gent, encara que de Lleida només érem 10 joves, hi havia gent de tot el món, de Barcelona n'eren uns 50!! Tot i que estàvem esgotats vam rebre una força especial per continuar endavant vers les dificultats que anaven sorgint.

Us animo a tots a venir l'any que ve, ja que no us en penedireu i és una experiència que s'ha de viure!!

Claudia Bosch
Alumna Col·legi
Mater Salvatoris

5 de setembre de 2009

TROBADA D'INICI DE CURS DE LA DPJ


Avui dia 5 de setembre hem inaugurat el nou curs a la Delegació de Pastoral de Joves. Sota el lema compartit amb l’Aplec de l’Esperit “Amb vosaltres cada dia”, els diferents equips que formem part de la DPJ engeguem aquest nou curs! Amb una pregària, una posada en comú de les propostes d’enguany i un dinar de germanor COMENCEM! En breu tindreu al vostre abast el calendari d’activitats amb moltes novetats: estació d’enllaç, escola de pregària, formació de catequistes, trobades d’universitaris...i molt més.


Us esperem!!


Laura Obea
i Txaro Revuelta
Equip DPJ




4 de setembre de 2009

TESTIMONI DE JAUME MELCIOR, SEMINARISTA DE LA DIÒCESI

Quants cops recordo amb agraïment els inicis del meu procés vocacional. El primer record de la crida al servei als meus germans en el sacerdoci ministerial, va néixer quan tenia deu anys. El Senyor es va servir d’una família de profundes arrels cristianes, i d’uns preveres exemplars per a engrescar-me amb la idea de ser sacerdot. Alguns d’aquests preveres ja no hi són, però tinc la seguretat de la seva intercessió davant Déu Pare; d’altres, segueixen treballant per la nostra estimada Església i són per a mi memòria viva d’aquella primera crida.

Els anys, les diferents situacions que Déu ha disposat en la meva vida, m’han ajudat a madurar i créixer en la ferma convicció de voler estar al seu servei. Cal estar atents, les paraules de Jesús segueixen de rigorosa actualitat, i avui no deixa de cridar a servir en el sacerdoci ministerial. Potser, el problema radica, en que vivim en un món amb molt de soroll, tant, que fins i tot la veu del Crist sembla estar apagada, quan no és així. En el silenci de l’oració, tot es veu més clar. Vaig decidir escoltar i no fer-me el sord, sense por al que diran els que no entenen aquesta opció d’entrega radical a l’anunci de l’evangeli. Com en tot camí de vida, humanament es troben alegries i tristeses, però la Gràcia de Déu fa que tot valgui la pena i tot es renovi en Ell.

He acabat ja l’últim curs acadèmic al seminari, i una cosa curiosa em succeeix: tant ahir com avui sento l’enorme alegria d’haver dit a Jesús: Sí vull !!! L’Alegria de saber que Ell m’estima com sóc i que jo vull ser com Ell em vol. És clar que sempre cal lluitar per no distreure’s d’allò més essencial en la vida d’un cristià: confiar plenament en el Déu que ens estima sense límits. Reconec que tan sols quan he dipositat en Ell la meva confiança, ha nascut en el meu interior una pau immensa. Aquesta pau és la presència de l’Esperit en nosaltres que em confirma que realment val la pena dir-li sempre a Déu: Sí vull !!!


Jaume Melcior
(nascut a lleida, 1978)

3 de setembre de 2009

PEREGRINATGE JOVE A TERRA SANTA 2009

Per on començar a explicar tot allò viscut, sentit, vist, escoltat, tocat, olorat i degustat? És molt difícil descriure-ho amb paraules.


Des del inici de la peregrinació hem resseguit incansablement les petjades de Jesús i de les persones que el van acompanyar en la seva vida, passió, mort i resurrecció: Maria, Josep, Anna i Joaquim, Elisabeth, Joan Baptista, els Apòstols, Marta, Maria i Llàtzer, i perquè no, també dels mestres de la llei, grans sacerdots i escribes, els publicans, els fariseus, els leprosos, els paralítics, els muts i cecs i moltes altres persones de la seva època. Hem estat a les seves cases, temples, sinagogues carrers i places, o el que en queda d'elles, a Natzaret, Cafarnaum, Ein Karem, Jericó, Betània, Betlem, Jerusalem... de Galilea hem pujat a Judea, del mont Carmel al mont Tabor, i del llac de Tiberiades al riu Jordà, tot intentant aprofundir en la nostra fe.

Celebrar l'eucaristia en molts d'aquest llocs, ha estat un fet especial que ens ha ajudat a viure amb més intensitat la peregrinació. Gràcies al guia Fr. Luis Quintana, germà franciscà, als altres 3 mossens joves que ens acompanyaven i posteriorment l'arribada del bisbe de Girona, Sr. Francesc Pardo, ha fet que ens sentíssim en tot moment envoltats per un ambient propici a la pregària, amb molta admiració, respecte, silenci i confiança.


Hem acompanyat diverses celebracions cristianes locals i hem conviscuts amb aquests cristians, ens hem adonat de la importància que tenen com a veritables custodis dels llocs Sants alhora que mantenen la flama de la fe viva. Cal dir que també ens hem deixat interpel•lar per la realitat actual del país, hem estat testimonis privilegiats de la difícil convivència entre 2 pobles germans: el món àrab/ palestí i el món jueu/israelià. Aquesta realitat ens ha frapat, veure els murs ideològics i físics que es construeixen ens ha fet mal al cor i ens ha reafirmat en la determinació de ser testimonis de pau al món.

Per acabar, sols voldria animar a totes les persones amb inquietuds espirituals, a fer un pelegrinatge a Terra Santa, l'experiència de trobar-se amb els nostres orígens i amb els nostres germans en la fe, de caminar amb i pels camins de Jesús i celebrar l'eucaristia, compartir el seu pa i vi en els llocs Sants, realment no es pot explicar, s'ha de viure!



Anna Escur
Diòcesi de Lleida.


2 de setembre de 2009

COLÒNIES ST.IGNASI!

* Fotografies: Marc Vilarassau s.j.

Tot comença amb una colla de monitors massa aficionats a les sèries televisives surrealistes estil “Perdidos”. Cansats de centres d’interès típics i prenent un bon cafè, els monitors de les colònies de Sant Ignasi, sota la mirada perplexa de la seva directora, es posen a fer una pluja d’idees. Científics bojos russos. Provetes amb material químic que provoca mutacions. Explosions. Policies estil CSI. Un antídot. I motivació elevada al quadrat. I si a això hi afegim altes dosis de treball administratiu, manual, teatral i, fins i tot, cinematogràfic, podeu fer-vos una idea de com ha estat la preparació del gran repte estival de les colònies de Sant Ignasi. No podia ser menys amb 14 monitors mega-entregats preparats perquè 70 nens passin uns 10 dies innoblidables!


I sí, sembla que innoblidables van ser. Tal com diu el nostre himne “Cal Candi el durem sempre més al nostre cor”, i a ple pulmó ho cridàvem tots l’últim dia, donant-ne gràcies a l’eucaristia. Crec que costarà oblidar les excursions, ginkames, guerres de fang, tallers, fires, jocs de nit, el fabulós passadís del terror i l’última nit de disco-ball. Quantes rialles, quantes noves amistats, quant hem après tots d’aquestes colònies! La Maria ja no té por de la nit i s’enyora menys. El Carles ja menja gairebé de tot. L’Elena respecta el torn de paraula. L’Isaac ja neda tot sol. La Clàudia ja sap escombrar. L’Ignasi ha descobert com l’omple ajudar els més menuts. I la Júlia diu que ella també vol ser monitora. I no és l’única. Enteneu ara com de satisfets ens sentim els monitors davant aquest fabulós panorama? Colònies forever, sí senyor!


Sara Galceran
Esplai St.Ignasi
(Parròquia St.Ignasi)