13 de setembre de 2009

COLÒNIES PARDINYES (2ona part)


(per llegir la primera part: premeu aquí)

Mirant enrere sembla mentida la quantitat d’activitats que plenen les colònies cada dia: motivacions, jocs, parar taula, gimcanes, fer serveis, piscina, reunions de grup, canviar-se, cantar, excursions, disfressar-se...

Al principi de l’experiència patia per no saber què és el que havia de fer... fins que una persona molt sàvia em va ajudar a entendre que realment era una cosa molt més fàcil i alhora més difícil del que em pensava. No es tractava tant de “fer” coses (tot i que ens en vam fer un tip d’això) sino “d’estar” per la gent de la colònia: els monitors, els nens, la “dire”... No havia de participar directament dels jocs, però precisament això és el que em permetia mirar-m’ho des de fora i tenir estones per parlar amb persones, per preparar el que calgués, per observar què es podia necessitar, per pregar i sentir-me escoltada.

Potser per això vaig tenir la oportunitat d’adonar-me d’una cosa que com a monitora, amb el tràfec, no havia apreciat altres anys: Vaig sentir la presència de Déu enmig nostre, sense fer soroll, a cada passa. Estava “camuflat” al darrera de la Marta quan portava les reunions de monitors a la nit, quan veia què li feia falta a cada persona només mirant-la; estava també en els premonitors i les monitores, amb el seu entusiasme de fer-ho tot i complicitat amb els nens, en l’alegria que transmetien i la cura en les petites coses...I sobretot estava en els nens i les nenes de la colònia, en els seus somriures, el seu “deixar-se estimar”, la seva participació i la seva capacitat de sorprendre’s...


De vegades penso que sovint resulta difícil transmetre la fe als nens o fins i tot als monitors, i em pregunto per què... Potser només hem de descobrir que Déu ja ha arribat fa temps fins ells. Potser només hem d’ajudar a posar-li un nom, a que acullin allò que tenen a dins i ho comparteixin.

M’ha encantat viure aquesta experiència, i tot i no poder-ho transmetre com voldria, crec que val la pena, que he après molt i que ha estat una sort poder ser consiliària d’aquestes colònies (no li digueu a la Marta!)


"Pitu"
Esplai Pardinyes

1 comentari:

Miriam ha dit...

Pitu!!!

Despues de unos 4 meses de haber vivido las colonias, leo lo que has escrito y no puedo evitar emocionarme.
Cada frase que decias, me recordaba a un momento u otro de todos esos dias de preparacion y como no, de esos 10 dias de convivencia preciosos.
Gracias por compartir tu experiencia con nosotros.

Miriam.