30 d’octubre de 2009

LA FESTA

A. estava dempeus en la rotllana. Tenia la mà esquerra repenjada a la cintura, i amb la dreta aguantava el cubata. Rom amb Coca-Cola. Sempre es demanava el mateix. De fet, no li agradava el gust de l’alcohol, i per això acostumava a prendre aquest combinat: la dolçor del rom ajudava a buidar el got sense gaire esforç.

Podria haver estat en qualsevol altre lloc, però es trobava allà, enmig de la sala abarrotada de gent, inundada per la música que bramulava a tot volum. Podria haver estat en un concert de rock, o llegint un llibre, o dormint, però es trobava allà. I A. no era capaç de comprendre per què s’hi trobava. Perquè era divertit, hauria estat la resposta estàndard, aquella que diem mecànicament i sense pensar perquè sabem que tothom la donarà com a bona i deixarà de molestar.












A. s’esforçava en comprendre el que es deia al seu davant. Havia d’atansar moltíssim la l’orella als seus interlocutors perquè, com una violenta riuada, el soroll ambiental s’enduia les paraules amb ell. De tant en tant intervenia en la conversa tot cridant a ple pulmó. Parlaven de l’alcohol, de les noies, dels estudis... per fer-se entendre, calia forçar tant la veu que el regust desagradable del rom gairebé semblava un regal, en recórrer la boca cap a l’estómac, suavitzant una gola cada cop més adolorida. El fum del tabac que tot ho omplia, mesclat de tant en tant amb alguna bafarada de hashish, contribuïa encara més a crear l’aixafadora sensació d’incomunicació. Però A. somreia. Feia molt de temps que no sortia amb els seus amics.

Vaig al lavabo, va dir A. Fent esses entre la massa de cossos amuntegats a la sala, va allunyar-se dels seus companys. Al seu voltant, tot i la música, n’hi havia ben pocs que ballessin. Tot just algunes noies i gairebé cap noi. La major part simplement s’estava allà, amb el cubata a la mà, repenjant com a molt, al compàs, el seu pes primer sobre un peu, després sobre l’altre. Alguns fins i tot movien les mans. No miraven enlloc, i miraven a tot arreu. En aquell moment, A. va recordar les paraules del seu amic el cínic, aquell que tot ho veia a través del cristall de la ridiculesa: la diferència entre ells i jo és que jo faig el ruc conscientment i ells fan el ruc sense saber-ho. A. va sortejar un grup d’adolescents aspirants a fracassar en l’intent d’acompanyar els llençols amb algun altre cos que el seu i va creuar la porta del lavabo.

Algú havia vomitat a la pica. Aquella visió va provocar en A. unes fortíssimes arcades que el van obligar a tancar-se al vàter i fer el mateix que el seu predecessor. Només després d’aquest mal tràngol, un cop buit el seu interior, va tornar a preguntar-se: per què? Què era, el que l’havia fet anar allà? El que el feia beure sense plaer? El que el feia embotir-se en un mar de soroll insuportable, enraonar sense paraules, escoltar sense sentir-hi, fer veure que ballava i que, a més a més, li agradava? Què hi cercava, allà, en mig del laberint de fum i cossos ebris?

A. va tornar allà on eren els seus amics. Ep, nois, va dir, duc un pet a sobre... No us podeu imaginar quina potada! I va demanar un altre cubata. Rom amb Coca-Cola, que passa millor.


Ignacio Terrado
Grup de Joves la Mariana

28 d’octubre de 2009

AVUI INAUGURACIÓ DEL’EXPOSICIÓ HOMENATGE DEL BISBE PERE CASALDÀLIGA

Benvolguts/des,

Novament, i amb molt de gust, ens posem en contacte amb vosaltres per tal d’invitar-vos a l’exposició homenatge al nostre estimat amic i gran testimoni, Pere Casaldàliga, bisbe que va ser de Sao Félix do Araguaia (Brasil), acte que organitzem conjuntament el Comitè O. Romero i l’ ONG “Araguaia”.

L’atorgament a Pere Casaldàliga del Premi Internacional Catalunya del 2006 per la seva meritòria tasca a la prelatura de Sao Félix do Araguaia (Brasil), i el fet que hagi deixat les seves tasques pastorals després de més de 30 anys de ministeri, van fer pensar a l’ ONG “Araguaia, amics de Pere Casaldàliga” en l’oportunitat d’organitzar aquesta exposició per retre homenatge a una de les persones que han destacat més per la lluita social, cultural i religiosa a l’Amèrica Llatina.

L’exposició mostra la vida i l’obra de Pere Casaldàliga amb una visió panoràmica. Ens explica la seva trajectòria, les causes per les quals ha lluitat i continua lluitant. Com ell mateix diu: “Jo sóc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida.” Unes idees que se’ns transmeten a través de les seves paraules, recollides en la seva extensa obra literària, que inclou dietaris, pastorals, circulars i llibres de poemes.

Lloc de l’exposició : Institut d’Estudis Ilerdencs
Data d’inauguració: 28 d’octubre a les 19:30 h.
Data de clausura: 13 de desembre

Molt cordialment,
Comitè Óscar Romero de Lleida



(prem sobre les imatges per fer-les grans)


27 d’octubre de 2009

HEM SORTIT DE L'ARMARI!

El passat dissabte 17 va tenir lloc a l’Acadèmia Mariana la Primera Trobada de joves universitaris de Lleida sota el lema “Sortim de l’armari”. En aquesta trobada ens vam veure coneguts i vam conèixer cares noves. Vam estar xerrant sobre la importància que té ser cristià dins del món universitari, sobre que podíem aportar i sobre com som vistos pels altres integrants de la societat.

Puc dir que va ser una trobada molt fructífera, que la gent que hi va anar hi va posar moltes ganes i molta il•lusió.

La propera trobada no serà fins al Març, però no us preocupeu, perquè la Dele ens ha preparat un munt d’activitats on ens podem trobar! Que si tallers de pregària, que si estacions d’enllaç... Al final el que passarà és que estarem farts de veure’ns!

Per cert! Per la trobada de març us demanarem que penseu coses, projectes, idees variades sobre què podem fer els cristians a la universitat, però si teniu tantes ganes de col•laborar que no podeu esperar tant, estem oberts a qualsevol suggerència, només cal que ho deixeu aquí, al blog, o que envieu un correu amb la vostra idea (que segur que serà genial) al correu de la Dele: dpjlleida@gmail.com.

Com veieu a la foto, nosaltres ja hem sortit de l’armari, t’hi apuntes?



David del Blanco
Parròquia St.Ignasi

26 d’octubre de 2009

JORNADA D'ANIMADORS DE PASTORAL DE JOVES (APLEC DE L'ESPERIT)

El proper diumenge 15 de novembre, a Terrassa, ens trobarem tots els responsables, catequistes, professors, consiliaris, monitors i, en general, animadors de la pastoral de joves de Catalunya. L'objectiu és dedicar un dia a pensar junts al voltant dels nous reptes que ens planteja el treball pastoral amb joves a casa nostra, i aprofitar per conèixer, de primera mà, com es va preparant el proper Aplec de l'Esperit.

Si, tot i les dificultats, ets dels agosarats que avui en dia continuen apostant i creient en els joves, motor de l'Església de demà, vine amb nosaltres a Terrassa. Només cal que t'inscriguis www.jovesij.com (o ens escrius dpjlleida@gmail.com o ens truques a nosaltres i et farem la inscripció) i pugis, si vols, a l'autocar que sortirà aquell dia al matí de Lleida. Entre tots, ho farem millor. T'esperem!




Marta Serrano
Delegada DPJ

25 d’octubre de 2009

Inglorious Basterds (Malditos Bastardos)

La darrera pel•lícula de Tarantino està enmarcada en el primer any d’ocupació nazi a França. Aquest fet podria semblar que la història ja queda etiquetada sota uns símbols i uns estereotips. Però, sorprenentment no és així ja que l’argument queda matitzat per la ironia, el realisme i m’atreviria a dir que fins i tot té un toc de frivolitat per tractar un dels moments més dèspotes i cruels en que ha passat la humanitat.

La història narra com una nena que aconsegueix escapar de la matança de tota la seva família pot arribar a fer-se càrrec d’un cinema on per casualitats de la vida s’acaben reunint tots els alts càrrecs del govern nazi.

Paral•lelament es destapen altres trames on s’expliquen les gestes d’un grup d’americans que tenen com a objectiu exterminar militars alemanys. Alhora, el capità Hans Landa no para de “caçar” jueus i de tenir a tota França en alerta. En molts moments se’n donen suficients detalls com per imaginar i viure la trama.

A tots aquells que encara la tingueu pendent us animo a que gaudiu de la pel•lícula i dels moments que es poden extreure de reconciliació, de perdó i tanmateix de venjança, odi i por.








Blanca Salinas i Roca
Parròquia St.Ignasi

23 d’octubre de 2009

BOMBOLLES de SABÓ

Quan era petita sempre m’agradava fer bombolles de sabó. L’avi m’havia comprat un d’aquells artefactes fantàstics amb els quals podia omplir de bombolles el menjador de casa en qüestió de segons. L’àvia m’havia dit que havia de bufar amb energia a través del forat ensabonat i esperar que les bombolles es comencessin a repartir harmònicament per l’aire.

Aviat em vaig adonar que les bombolles són lliures i s’escapen dels teus ulls com si volguessin arribar a gratar el cel infinit. No les pots contenir. En elles viatgen les teves il·lusions, els teus desitjos, allò que diries al món, inclús allò que de vegades no ens atrevim a explicar. Les bombolles estan plenes del teu anhel per un món millor, un món de tendresa, un món de somriures, un món d’amor, un món tranquil que es reinventa a cada pas per deixar espai per tots i cadascun de nosaltres.

I aleshores… Bum!

Quan menys t’ho esperes esclaten i es precipiten cap al terra mullant a tot aquell que s’interposa en la seva caiguda. Així és com es contagia tot allò que el teu alè havia posat dins la bombolla. De fet mai arriben al cel però sempre es converteixen en un sospir d’eternitat.

Quan era petita jo també anava a l’esplai i cantàvem una cançó que deia alguna cosa com… “Déu ens parla i ens estima en els germans”. Ara he comprés que això és el que precisament sento cada cop que una bombolla decideix morir en mi, morir per néixer de nou i transformar la meva vida tocada per l’esperit que curosament algú havia bufat dins la bombolla.

I tu, què vols que hi hagi dins?


(el conte va ser escrit per precedir les pregàries
de l'Eucaristia de la Trobada de Monitors del CEC)



Joan Escolà
Grup de Joves la Mariana

22 d’octubre de 2009

ESTACIÓ D'ENLLAÇ: uNa nOvA pRoPoSTa!


- Què dius que fas aquest divendres?
- Suposo que em passaré per l'Estació d'Enllaç.
- Per on?
- No ho coneixes?
- Doncs no.. Què és?
- És la trobada mensual que prepara la Delegació de Pastoral de Joves de Lleida el tercer divendres de cada mes. Està dirigida a joves cristians majors de 17 anys que vulguin viure un vespre una mica diferent i amb un rerafons especial...
- I pot anar-hi tothom?
- Sí, i tant! Cada trobada és diferent, de vegades anem a veure una obra de teatre, o fem un taller o una pregària... Es que hauries de venir... sempre és millor si ho veus tu mateix@.
- Vaaaa! Anima't!!!


(prem sobre la imatge per fer-la gran)

21 d’octubre de 2009

SIDDHARTHA o la busca del jo

“Cuando alguien busca- dijo Siddhartha-, suele ocurrir que sus ojos sólo ven aquello que anda buscando, y ya no logra encontrar nada ni se vuelve receptivo a nada porque tiene un objetivo y se halla poseído por él. Buscar significa tener un objetivo. Pero encontrar significa ser libre, estar abierto, carecer de objetivos”

Aquest és un dels nombrosos fragments del llibre d’on es pot extreure un gran coneixement sobre la vida. Dit així, fora de context, sembla un llibre d’aquests d’autoajuda que t’intenten vendre alguna que altra moto, però tot el contrari.


Aquest llibre, Siddhartha de Herman Hesse, narra la vida d’un jove hindú que no sap que fer amb la seva vida i un bon dia decideix anar a cercar.
Sembla una meta dura, i pel protagonista del llibre ho serà, ja que se les ha de veure de tots colors, inclús deixa de ser tot el que el caracteritza per poder assolir-lo. Però ell es limita a cercar alguna cosa, tot i que no sap que. Cercar sense un objectiu clar. Només deixar-se anar, viure el millor que es pugui i aprendre de tot el que es viu sense pretensions.

Es tracta d’un llibre força curtet: 211 pàgines amb una lletra força gran, i, tot i que pot resultar una mica feixuc de llegir en un començament, conforme avança la història. A demés, és un d’aquests llibres que és recomanable anar llegint a poc a poc, capítol a capítol, per extreure’n bé la essència. Tindria una retirada al Petit Príncep, que ja es va presentar.

Us recomano que us quedeu amb un capítol, amb el que més us agradi i us el feu vostre, perquè el ritme de la història va molt ràpid i no es pot interioritzar massa al ritme que es va llegint.

Ens trobem d’aquí un mes en aquest Racó de Lectura.
Per cert, si voleu recomanar algun llibre, no dubteu en fer-ho, que aquest és el blog de tots!

Bona lectura!



David del Blanco
Parròquia St.Ignasi
Equip DPJ

20 d’octubre de 2009

GRUP DE CONFIRMACIÓ D'ALMACELLES


El grup de confirmació d'Almacelles està format per 14 persones de les quals la majoria som de la quinta del 92, però n'hi ha quatre de la quinta del 93 i un de la del 91.

Hem fet activitats molt variades durant tot aquest procés, i l'última que vam fer va consistir en reflexionar sobre tot allò que fem malament. Durant l'activitat cadascú de nosaltres tenia un paper on hi va dibuixar una llàgrima, en ella anàvem escrivint frases o paraules, que descrivien els moments en els quals no havíem actuat com ho hauríem d'haver fet o com volíem fer-ho. Quan el temps es va acabar tots vam penjar les nostres llàgrimes, per significar que ens penedíem i que volíem ser perdonats per tots aquells errors.

Va ser un moment de tranquil·litat que ens va permetre pensar, ja que molt sovint no reflexionem sobre el perdó, cap a nosaltres mateixos ni cap als altres.



Laura Camats
Grup de Confirmació
d'Almacelles.

19 d’octubre de 2009

Le Preimier Jour du Rest de Ta Vie.

“El primer dia de la resta de la teva vida” és una pel•lícula, sense cap mena de dubte, francesa. L’argument innocu i alhora senzill i bàsic, tant bàsic que arriba sense esforçar-se massa a l’interior dels personatges. La banda sonora és d’un francès pujat, amb una cançó final de color de rosa que farà plorar als i les més entregades.

En un exercici de científic boig que vol ser l’amo del temps, el director aconsegueix explicar-nos de manera pel meu gust, excel•lent, la història d’una família de classe mitjana, des de l’emancipació del fill gran fins a la de la filla petita. En el temps que estarem al cinema si anem a veure “El primer dia de la resta de la teva vida” passaran per davant nostre uns 15 anys de la vida d’aquesta família.

Com si els membres de la família fossin unitats independents se’ns expliquen diverses situacions importants per a cadascun d’ells, que faran que la seva vida no torni a ser la mateixa. Gairebé sense adonar-nos, mentre ens fixem en els pedaços d’històries i sentiments que ens desvelen cadascun dels protagonistes, es van dibuixant uns lligams invisibles, d’enveja, d’admiració, de por, d’afecte, d’egoisme, de comprensió, d’avorriment, de decepció i d’amor entre molts d’altres. Aquestes situacions parlen de malaltia, de mort, del futur professional, de l’avortament, de la incomunicació, de la por a fer-se gran,... àmpliament parlen del sentit de la vida i de com anem creixent per fora i per dins.

La meva recomanació és que l’aneu a veure (al funàtic) o la llogueu per passar una vetllada agradable i plena de sensacions.

Més enllà de la pel•lícula, la recomanació que us proposo a vosaltres i a mi mateix és que no deixis que demà sigui el darrer dia de la teva vida actual, si no que avui i cada dia sigui el primer dia de la resta de la teva vida.




FSOG
Equip Permanent
de la DPJ

18 d’octubre de 2009

HA PASSAT UNA COSA EXTRAORDINÀRIA

Aquest estiu passat, durant la primera quinzena d'agost, va passar una cosa extraordinària, uns quants monitors i diversos quants nens i nenes vam trobar-nos durant deu dies a la casa de colònies Verge Blanca i vam fer unes colònies!

Com dieu? Que no és extraordinari? Que això passa durant tots els estius?
No pas!

Va ser totalment extraordinari perquè per la major part de nosaltres va ser totalment extraordinari. Mai havíem tingut l'oportunitat d'anar de colònies. Alguns no havíem pogut abans, altres no sabíem que aquesta mena d'activitats existien, altres no havíem volgut... el cas és que, en l'esforç que es fa des d'organitzacions com la Fundació Verge Blanca o el PROSEC per arribar a tots els nens, un matí del mes d'agost vam pujar a un autocar i vam marxar a la Vall de Boí!


Vam arribar a Llesp, el poble on està la casa de colònies, abans de l'hora de dinar i la primera sorpresa no es va fer esperar. L'autocar no va poder pujar fins el poble, per culpa de l'estretor de la carretera. Vam haver de fer els últims 40 o 50 o infinits quilòmetres a peu. Vam tardar cinc minuts però la pujada aquella ens va ensorrar la moral. Semblàvem una filera de processionària apunt de devorar un pi sencer, perquè anàvem molt lents i perquè teníem molta gana.

Però vam arribar, i va començar un món nou. Durant els deu dies que van durar les colònies no vam parar de jugar, de fer gimcanes, de fer excursions, de menjar, de dormir, de no deixar dormir, d'embrutar-nos, de rentar-nos, de tornar-nos a embrutar, de fer-nos rascades als genolls, d'embarcar pilotes, de riure, de plorar una mica, de riure de les tonteries que feien els monitors, de riure de les tonteries que feien els nens... Va ser tan xulo!


Perquè us en feu una idea us diré que, amb nens de 6 a 35 anys més o menys vam anar de Llesp a Irgo (700 m. de desnivell i 13 km. de distància, si no m'ho he inventat malament) en només tres o quatre o cinc hores. I el més impressionant de tot, tot just quan començàvem a sopar va començar una tempesta que va durar fins les cinc de la matinada que va fer que s'inundessin les tendes de campanya, hi havia un metre d'aigua i gairebé flotàvem, i que ens entressin cinc llamps a la tenda que van fer que canviés de color blau a color lila! Imagineu.

Ai, no sé si podré aguantar tot un curs a tornar a anar de colònies, sort que hi ha esplais durant el curs! De totes maneres estic content perquè el Nadal està cada vegada més a prop (i el Reixos) i això vol dir que també l'estiu està cada cop més a prop.

Només queden deu mesos!


PS. Per cert, a les fotografies ens podeu veure passant diferents moments del nostre entrenament com a pirates (som pirates, sabeu?). Estem lluitant contra balenes, buscant terra des del nostre vaixell i anant per la jungla (vam veure una serp fins i tot!)



Lluís Salinas
Parròquia St.Ignasi
Equip DPJ

15 d’octubre de 2009

ESCOLA DE PREGÀRIA: COMENCEM EL 26 D'OCTUBRE!

Volia saber què era l’aigua i vaig decidir anar a buscar-la. Vaig trobar-la als canals, on les pales de reg s’obrien i es tancaven deixant entrar l’aigua dins el camp i ajudant a créixer les plantes. Em vaig atansar al riu i vaig observar com els peixos nedaven a contracorrent i com els arbres creixien a la vora del riu. Tot em va semblar meravellós però seguia sense saber què era l’aigua. Llavors vaig tenir set i una amic em va oferir un got d’aigua, en aquell moment vaig comprendre per què les plantes creixien, el peixos nedaven a contracorrent i els arbres no es movien de la vora del riu.

Si et preguntes què és la pregària, per a què serveix, com es viu...., t’oferim aquest taller en el qual viuràs i sentiràs què és la pregària i després podràs decidir si ofereixes el teu got d’aigua a qui el necessiti.


DÍA: l'últim dilluns de cada mes. La primera sessió el 26 d'octubre.
HORA: 20h de la tarda.
LLOC: capella de l'Acadèmia Mariana.


Marta Riera
Parròquia de Pardinyes.
Equip DPJ.

14 d’octubre de 2009

DEIXAR-SE EN MANS DE DÉU: IGNASI DE LOIOLA

" (...)En Loyola, Íñigo descubre un nuevo camino. Es Dios quien le ilusiona con ello. Y, sin embargo, el joven, aventurero e impulsivo, sintiéndose convertido y curado, cree que ahora depende todo de sí. Es como si Dios le hubiese invitado a subir a un carro para llevarle a un lugar soñado, y en vez de montarse en el carro dispuesto para él, Íñigo se empeñara en empujar, incapaz de comprender que se tiene que dejar llevar. (...) Ese empeño por tirar del carro, por cumplir, por hacer, por ser... que solo lleva a clavar la mirada en un espejo en lugar de mirar a Dios. A cargar- heroica e inútilmente- con las limitaciones, empeñandose en corregirlas en lugar de dejar que sea Dios el que sane las heridas y abrace las miserias. "

(...)"Siente que él solo, frágil y limitado, nada puede. Comprende que nada va a conseguir por sus propios medios. Por primera vez intuye que seguir a Dios no es cuestión de la propia perfección, sino de dejarse acompañar, sanar, conducir. En esta rendición se está haciendo, por vez primera, absolutamente pobre. En su corazón deja de mirara hacia sí mismo y se vuelve a Dios"


Del llibre: Ignacio de Loyola, nunca solo.
Autor: José María Rodríguez Olaizola



Txaro Revuelta
Parròquia St.Ignasi

Equip DPJ

13 d’octubre de 2009

QUÈ ÉS NOTÍCIA PER ALS JOVES?

Ja fa dies que em pregunto: què deu ser noticia per als joves? Suposo que la generació que fa uns anys varem anomenar “X” , que era aquella que no tenia identitat pròpia i que una mica tot li feia ni fu ni fa, ara ja ha “mutat”.

És per això que jo diria que l'actual te una semblança amb la de fa uns 15 anys (anterior a la X). Us explico: jo no soc pas sociòleg però, si no recordo malament, era una època en que el futur era ben incert, o així ho percebíem, de raigs d'esperança pocs es divisaven, eren més aviat pampallugues,... bé, poc a poc les coses es varen redreçar i ara ja son història Però nosaltres varem dibuixar aquella història, també ens varem manifestar per temes educatius, també per guerres i per fets que trobàvem justos com era el moviment del 0,7 %.

En fi, com diu la dita popular i religiosa “A Dios rogando pero con el mazo dando”. Davant la incertesa hem de posar els maons del futur i això ho fan els joves, no els vells.


Francesc López
Moviment de

Professionals Cristians

10 d’octubre de 2009

CINE FÒRUM: LAS CRÓNICAS DE NARNIA. EL PRÍNCIPE CASPIAN.

Comenceu a preparar les crispetes perquè tornem a engegar el cinefòrum per adolescents i joves! Propera pel·lícula: Las crónicas de Narnia: el príncipe Caspian.


Al final de la pel·lícula us repartirem les guies pel treball posterior als vostres grups. També, si ho preferiu, sapiguéu que sempre hi ha un petiti grup de joves que es queden a sopar allí mateix, després de la pel·lícula i fan un petit debat i comentari. Esteu convidats.





Marta Serrano
Delegada DPJ

9 d’octubre de 2009

CONCERT DELS MANEL. FESTES MAJORS DE LLEIDA 2009


El passat dimarts 29 de setembre de 2009 va succeir alguna cosa més que els Sants de tots els Miquels (als quals aprofito per felicitar des del meu estudi a New York), vaig venir en vol directe Manhatan - Camps Elisis fins aquest llogarret, província de Lleida on celebraven el colofó de les seves Festes Majors. Aquella nit em vaig trobar amb en Manel o més ben dit “ELS MANEL”. Com tinc per costum, recordo que anava molt ben acompanyat, això és important sempre, però sobre tot si vas a escoltar un grup de “tios”, que canten lletres que s’entenen i amb més instruments que una taula de so i una gravadora electrònica del segle 22. De la lluminària val a dir que va ser prou discreta, ho dic amb tota la intenció del món, perquè uns dies abans els mateixos llums al ritme de TEQUILA, em van deixa les pupil•les fora de joc i la retina pels terres.



Jo no sé que tenen aquests MANEL, però m’agraden. Potser siguin les seves cançons amb lletres d’històries surrealistes com “Si hagués nascut a Roma, fa més de 2000 anys, viuria en un imperi, tindríem un esclau, i àmfores al pati plenes d’oli i vi i una estàtua de marbre dedicada a mi.” entre d’altres.

Jo no sé que tenen aquests MANEL, però m’agraden. Potser sigui la ironia de les seves paraules, capaces de dir coses que el món no vol escoltar com que; “...els guapos són els raros...” o “...i que estimes, en el fons, les meves imperfeccions...” entre d’altres.

Jo no sé que tenen aquests MANEL, però m’agraden. Potser sigui en Guillem, el seu cantant, amo d’una veu masculina i mig trencada en els aguts sincers o la bonhomia, humilitat, pau interior i seguretat que com a mínim a mi em va suggerir. Guillem m’enamores entre d’altres.

Jo no sé que tenen aquests MANEL, però m’agraden. Potser sigui que amb totes les seves cançons, en el més estricte dels sentits (només tenen 12 cançons publicades) van ser capaços de motivar un públic entregat (i un altre de no tant) a ballar, riure, fer chorus, improvisar lletres de cançons, (jo vaig veure algú que feia altres coses que no diré, però que tots ja sabeu a que em refereixo, en un concert de caire romàntic, bla, bla, bla... i que no necessitaven massa motivació dels MANEL)... entre d’altres.

Jo no sé que tenen aquests MANEL, però m’agraden. Potser sigui el fet que a l’última de les cançons van proposar un rodoli on inventar-se la primera frase i ens van convidar a pujar a l’escenari a compartir-la amb la resta del públic. Lluny de fer-se els tímids van ser molts els valents que varen pujar a l’escenari, des de una mestre cantant que quasi retira als MANEL de lo bé que cantava fins a un nen que no devia tenir 8 anys, entre d’altres.

MANEL em fa pensar que necessitem un lloc on dir el que sentim (cantant o recitant), on ens escoltin, on ser protagonistes senzills i sincers. MANEL em fa pensar que volem sentir-nos estimats i estimar. MANEL em fa pensar que cal oferir els dons que tenim, encara que a vegades ens sembla que no en tenim o que no són prou importants. MANEL em fa pensar que “...a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim, i a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim...” entre d’altres.




FSOG
Equip DPJ

7 d’octubre de 2009

SOLIDÀRIUM 2009: 17 I 18 D'OCTUBRE!


"Arribem a la sisena edició de Solidàrium, de la mà d’un nou objectiu de desenvolupament del mil•lenni, l’educació primària universal. L’Educació es una de les bases fonamentals del desenvolupament i alhora un dret fonamental al que tothom tindria que tenir accés.

L’Assoliment d’aquest objectiu es fonamental per consolidar el repte de reduir la pobresa. Un cop més les entitats solidàries de la ciutat de Lleida, s’uneixen per donar a conèixer les diferents tasques solidàries que s’estan realitzant a la nostra ciutat i als diferents pobles i col•lectius d’arreu per tal d’aconseguir un món mes just, solidari i en pau.

El Solidàrium es ple d’activitats, us animem doncs a passejar-vos, conèixer d’aprop la valuosa tasca que realitzen els entitats solidaries a la nostra ciutat. Us hi esperem!"

Àngel Ros i Domingo
Alcalde de Lleida



Visita a la web (www.solidarium.cat) el programa Solidàrium amb les diferents activitats i coneix les diferents entitats que hi participen!


6 d’octubre de 2009

BANC D'ALIMENTS DE LLEIDA: ES BUSQUEN VOLUNTARIS!

Vols ser voluntari per un dia del Banc d’Aliments de Lleida?

17 d’octubre de 2009, a l’hora que a tu et vagi bé!
QUE NO ET FACI MANDRA TREBALLAR CONTRA LA FAM,
tens temps per apuntar-te fins el 13 d’octubre.




QUAN?
El dia 17 d’octubre, Dia Mundial de l’Alimentació i el Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa, es durà a terme una campanya de recollida d’aliments a la ciutat de Lleida.

COM?

Necessitem que ens ajudis en la recollida d’aliments i també volem que prenguis part amb nosaltres en la campanya de sensibilització ciutadana contra la fam.
Ens situarem a l’entrada de diferents supermercats de la nostra ciutat i demanarem a tots aquells que entrin a comprar si volen col•laborar amb nosaltres comprant algun/s productes/s d’alimentació i dipositant-lo/s en els contenidors que s’hauran instal•lat a l’entrada d’aquests supermercats.

OBJECTIU?
Per una banda volem recollir el màxim d’aliments possibles per fer-ne després una distribució solidària entre els més necessitats de la nostra ciutat.
En segon lloc, volem donar a conèixer als nostres conciutadans el Banc d’Aliments de Lleida i la necessitat alimentària que pateixen moltes persones en l’actualitat i que, dia a dia, es veu agreujada per la crisi econòmica que estem patint.

ELS INTERESSATS:
Adreceu-vos a la Delegació de Joves i allí us posaran en contacte amb les persones responsables de la campanya. Ells us explicaran els detalls de la vostra tasca i els diferents centres comercials en els que volem situar-nos. Vosaltres podreu escollir la franja horària en la que voleu col•laborar.



SI VOLS SABER-NE MÉS...

QUÈ ÉS EL BANC D'ALIMENTS?
El Banc dels Aliments és una entitat sense ànim de lucre que lluita contra la fam i el malbaratament dels aliments. Això és possible mitjançant la recollida d’excedents de les empreses agroalimentàries i la seva distribució als sectors de la població més necessitats. L’any 2008 es van distribuir un total de 10.000 tones d’aliments beneficiant a unes 130.000 persones a Catalunya.

PER QUÈ AQUESTA CAMPANYA?
En l’actual marc de la crisi econòmica es fa imprescindible la nostra solidaritat, donat que al voltant de 500.000 persones a Catalunya tenen mancances alimentàries. Per aquest motiu el Banc dels Aliments ha organitzat la primera edició de la campanya Gran recapte d’aliments a Catalunya, un projecte inspirat en altres experiències amb molt d’èxit realitzades arreu d’Europa. Per tal de tirar endavant aquesta iniciativa cal la participació de tots els actors de la societat, contribuint amb una gran recollida d’aliments.

Durant la setmana del 13 al 17 d’octubre, i especialment el dia 17 d’octubre, Dia Mundial de l’Alimentació i el Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa, se centrarà tota la nostra activitat amb l’objectiu d’obtenir una gran recollida d’aliments a tota Catalunya. Per aquest motiu necessitem la implicació de la ciutadania per tal que la campanya esdevingui un èxit.


Minerva Porcel
Més informació:

minervaporcel@yahoo.
com

4 d’octubre de 2009

SORTIM DE L'ARMARI? TROBADA D'UNIVERSITARIS CRISTIANS


(prem sobre la imatge per fer-la gran)


Atenció universitaris i universitàries!! Ompliu els pulmons de valor i armeu-vos de determinació i coratge... perquè el dissabte 17 d'octubre... SORTIM DE L'ARMARI! Trobada d'universitaris cristians: hi haurà temps per a tot... per xerrar, per escoltar, per fer propostes, per compartir opinions, experiències, dubtes i anècdotes, i, sobre tot, una bona estona!!! I si encara esteu dubtosos, només cal que sapigueu que... també hi haurà pica-pica!! Així que apunteu-vos bé la data: 17 d'octubre... i l'hora: les 11h del matí... i convideu a tots aquells universitaris a qui els hi pugui interessar. Quants més serem, menys pica-pica hi haurà!!!... ai no! més riurem!!!... I parlant de riure i per anar-nos "conscienciant" aquí teniu un video d'algú que ja ha sortit de l'armari!!


2 d’octubre de 2009

TENEMOS TANTO... PARA ESTAR AGRADECIDOS.

Els germans de Taizé van convidar tots els delegats de Joves a dinar, excepte a mi. Sóc una dona, resulta obvi i evident, i no entren dones en la seva comunitat. Em van demanar disculpes un i mil cops... però no entren dones en la seva comunitat.

Em vaig enfadar i vaig decidir apuntar-ho a la llista del DEURE del compte que tinc amb Taizé, i llavors... vaig descobrir una llista tan llarga a l’HAVER... que el meu darrer apunt semblava ridícul al seu costat. I només vaig poder que sentir-me infinitament agraïda.

Taizé ha estat i serà sempre per mi una peça clau en la meva experiència de pregària, de servei i de comunitat. I, des del fons del cor, només puc que donar-los-hi les gràcies... i a més, em van dir que el dinar era en silenci, buah!

video




Marta Serrano
Delegada DPJ

1 d’octubre de 2009

CALENDARI 2009 - 2010

Benvolguts comensals!

Us presentem el "menú" d'enguany, el qual els nostres nutricionistes i xefs han preparat amb molta il·lusió, desitjant que sigui del vostre gust. Una proposta diversa i nutritiva en molts aspectes, on podràs combinar la cuina més tradicional (cine fòrums, formació, exercicis, recessos, pasqües...) amb els plats més innovadors (Estació d'Enllaç, Taller de Pregària per a Joves, Formació per catequistes, etc.) i on tothom podrà trobar-hi el seu lloc.

Animeu-vos a tastar-ho!!!

(prem sobre la imatge per fer-la gran)


Equip Permanent de la DPJ