30 d’octubre de 2009

LA FESTA

A. estava dempeus en la rotllana. Tenia la mà esquerra repenjada a la cintura, i amb la dreta aguantava el cubata. Rom amb Coca-Cola. Sempre es demanava el mateix. De fet, no li agradava el gust de l’alcohol, i per això acostumava a prendre aquest combinat: la dolçor del rom ajudava a buidar el got sense gaire esforç.

Podria haver estat en qualsevol altre lloc, però es trobava allà, enmig de la sala abarrotada de gent, inundada per la música que bramulava a tot volum. Podria haver estat en un concert de rock, o llegint un llibre, o dormint, però es trobava allà. I A. no era capaç de comprendre per què s’hi trobava. Perquè era divertit, hauria estat la resposta estàndard, aquella que diem mecànicament i sense pensar perquè sabem que tothom la donarà com a bona i deixarà de molestar.












A. s’esforçava en comprendre el que es deia al seu davant. Havia d’atansar moltíssim la l’orella als seus interlocutors perquè, com una violenta riuada, el soroll ambiental s’enduia les paraules amb ell. De tant en tant intervenia en la conversa tot cridant a ple pulmó. Parlaven de l’alcohol, de les noies, dels estudis... per fer-se entendre, calia forçar tant la veu que el regust desagradable del rom gairebé semblava un regal, en recórrer la boca cap a l’estómac, suavitzant una gola cada cop més adolorida. El fum del tabac que tot ho omplia, mesclat de tant en tant amb alguna bafarada de hashish, contribuïa encara més a crear l’aixafadora sensació d’incomunicació. Però A. somreia. Feia molt de temps que no sortia amb els seus amics.

Vaig al lavabo, va dir A. Fent esses entre la massa de cossos amuntegats a la sala, va allunyar-se dels seus companys. Al seu voltant, tot i la música, n’hi havia ben pocs que ballessin. Tot just algunes noies i gairebé cap noi. La major part simplement s’estava allà, amb el cubata a la mà, repenjant com a molt, al compàs, el seu pes primer sobre un peu, després sobre l’altre. Alguns fins i tot movien les mans. No miraven enlloc, i miraven a tot arreu. En aquell moment, A. va recordar les paraules del seu amic el cínic, aquell que tot ho veia a través del cristall de la ridiculesa: la diferència entre ells i jo és que jo faig el ruc conscientment i ells fan el ruc sense saber-ho. A. va sortejar un grup d’adolescents aspirants a fracassar en l’intent d’acompanyar els llençols amb algun altre cos que el seu i va creuar la porta del lavabo.

Algú havia vomitat a la pica. Aquella visió va provocar en A. unes fortíssimes arcades que el van obligar a tancar-se al vàter i fer el mateix que el seu predecessor. Només després d’aquest mal tràngol, un cop buit el seu interior, va tornar a preguntar-se: per què? Què era, el que l’havia fet anar allà? El que el feia beure sense plaer? El que el feia embotir-se en un mar de soroll insuportable, enraonar sense paraules, escoltar sense sentir-hi, fer veure que ballava i que, a més a més, li agradava? Què hi cercava, allà, en mig del laberint de fum i cossos ebris?

A. va tornar allà on eren els seus amics. Ep, nois, va dir, duc un pet a sobre... No us podeu imaginar quina potada! I va demanar un altre cubata. Rom amb Coca-Cola, que passa millor.


Ignacio Terrado
Grup de Joves la Mariana