26 de gener de 2010

CONTE AL TORNAR DE TAIZÉ

Hi havia una vegada tres grans rius que naixien en una mateixa muntanya. El de la cara nord era el més cabalós; rebia l'aigua de les grans glaceres i davallava lentament per un pendent bastant suau. De tant en tant fins i tot es permetia el luxe de formar alguns meandres. El de la cara est duia menys aigua però, com que baixava pel vessant més escarpat, formava els més bonics salts d'aigua. Per la cara oest només hi discorria un rierol minúscul. Ara bé: era sempre ple de gent, ja que al seu llit s'hi trobava el valuós metall que els homes anomenen or.

En temps antics els tres rius s'unien més o menys cap a la meitat de la muntanya. Però com que no es posaven mai d'acord sobre com havia de ser el nou riu que es formava després de l'aiguabarreig -l'un el volia ple de meandres, l'altre amb molts més salts espectaculars, i el tercer poc profund i curull de metalls preciosos- finalment van decidir de separar-se i seguir cadascun el seu propi camí. Ben cert és que tots desembocaven, un xic més cap aquí o cap allà, al mateix mar, però com que tots tres estaven convençuts de saber com havia de ser el bon riu, cap d'ells no era capaç de conviure amb els altres.

Un dia, un ermità anomenat Roger va instal•lar-se al peu de la muntanya. Roger era un molt bon granger i havia après a canalitzar l'aigua per regar les seves hortalisses. L'ermita de Roger estava a la vora d'un dels salts d'aigua del riu de la cara est, però l'ermità va adonar-se que el riu més gran era millor per fertilitzar la terra, així que va desviar-lo un xic per a formar una gran bassa sota el salt d'aigua. El conjunt era preciós. I va pensar l'ermità: "Això està molt bé, però el color daurat del llit d'aquest rierol de l'oest potser li donaria més vida, a la meva bassa". I, gràcies al seu enginy, el fons de la bassa ben aviat va prendre el color del sol.

Com que no era pas la intenció de Roger la de crear un nou riu, repartia altre cop l'aigua entre les tres diferents conques. Tot i que, ara, els rius tenien una sensació estranya. El gran havia hagut de fer un petit salt per tornar al lloc d'on venia i, sabeu què?, li havia agradat. El petit havia vist que no és or tot el que lluu, i que les truites també tenen uns colors així de bonics. I el dels salts d'aigua, per primer cop a la seva vida, començava a enyorar la calma i el repòs d'un bon estany.



Ignacio Terrado
Grup Joves la Mariana