19 de març de 2010

L'ELEGÀNCIA DE L'ERIÇÓ

<<"La vida té un sentit que els grans posseeixen" és la mentida universal que tothom està obligat a creure's. Quan, a l'edat adulta, hom comprèn que tot fals, és massa tard. El misteri continua intacte però tota l'energia disponible s'ha malbaratat des de fa temps en activitats estúpides. No queda res més que anestesiar-se com es pugui tot intentant emmascarar-se el fet de que no trobes cap sentit a la vida i que enganyes els teus propis fills per tractar de convèncer-te millor a tu mateix. De les persones que la meva família freqüenta, totes han seguit el mateix camí: una joventut intentant rendibilitzar la seva intel•ligència, esprement com una llimona el filó dels seus estudis i assegurant-se una posició d'elit i després tota una vida preguntant-se amb esbalaïment per què tals esperances han desembocat una existència tant vana. La gent creu que persegueix les estrelles i acaben com peixos vermells en una peixera. Em pregunto si no fóra més senzill ensenyar des de l'inici als nens que la vida és absurda. Això trauria alguns bons moments a la infantesa però faria guanyar un temps considerable a l'adult -sense comptar que ens estalviaríem si més no un trauma, el de la peixera.>>


Ja saps que normalment el títol de l’entrada és similar al del llibre, per allò de les llicències poètiques, però aquest cop m’ha semblat que el títol del llibre ja era prou poètic. “L’elegància de l’eriço” de Muriel Barbery.

No és un llibre que m’hagi acabat, de fet, només porto 50 pàgines de les gairebé tres centes que dura, però de moment pinta molt bé. Tracta sobre dues persones; d’una banda una portera d’immoble que va deixar d’estudiar al acabar la educació primària, però que, al contrari del que pugui pensar tothom, és molt més culta que la majoria de persones, i per altra banda hi ha una nena superdotada de dotze anys que viu al mateix immoble i que vol suicidar-se el dia que en compleixi tretze, doncs diu que no troba res especial pel que viure, ara bé, que si ho troba aleshores reconsiderarà la seva postura.

D’alguna manera, aquestes dues persones es troben i comencen a parlar i a trobar un sentit a les seves vides.

Si t’agrada el cinema francès, per exemple la pel•lícula d’Amelie o Las invasiones bárbaras aquest llibre t’encantarà, doncs sembla que estigui escrit pel puny i lletra de les seves protagonistes. És com si ens fiquéssim al seu cap Els seus pensaments, la seva visió de la realitat és veu d’una manera molt clara, com si fos la nostra.

No puc dir massa més, tot i que sembla un llibre pessimista davant la vida, res més lluny de la realitat pel que he pogut llegir en comentaris, doncs diuen que és tracta d’un autèntic cant a viure i a descobrir la part positiva.

Per part meva res més, com sempre, salut i bona lectura!




David del Blanco
Parròquia St.Ignasi