1 d’abril de 2010

TESTIMONIS

Avui és dijous Sant, el dia de l’amor fratern i de la institució de l’Eucaristia i del Sacerdoci, per això, tal com es deia el Bisbe en la seva darrera aportació al blog, volem ‘agrair la dedicació i la generositat dels nostres germans capellans que esmercen la seva vida, temps, forces, salut..., confiant en Jesucrist que els ha cridat a ser pastors del seu poble’, oferint-vos el testimoni de dos mossens de la nostra diòcesi molt vinculats a la DPJ.


Carta al Director

publicada en el Diari “El Segre” el dia 19 de març


El 19 de març és el dia del seminari. Jo no recordo la jornada festiva que alguns dels meus companys capellans de la diòcesi celebraven, pel fet que sóc “massa jove” (35 anys!). Per a ells era i continua sent un dia important. Per mi també ho és. De fet és un dia com un altre, però en ell recordem que ser capellà val la pena, i ho celebrem d’una manera especial amb la comunitat cristiana. També ho donem a conèixer allà on es vulgui compartir el fet. Fer una carta al diari, per què no. Dir als quatres vents allò que un es diu a sí mateix. Dir-ho o escriure-ho, i abandonar-se sense buscar res a canvi. Lliurar-ho tal com ve. M’agrada dir “sóc cristià”. M’agrada dir “estic content de ser capellà catòlic”. I experimento dues coses: d’una banda el pes del passat (en tots els sentits) i d’una altra banda que el meu credo em supera, com em supera la vida dels sants. Pascal deia que allò que fa feliç l’home no s’ho pot conferir ell mateix. Alguna cosa així visc jo el dia del seminari, i ho intento recordar i celebrar.

Xavier Navarro
rector de les parròquies
d’Alcarràs i Soses








DE PROFESSIÓ, SERVIDOR.

Si ets una persona que ha experimentat el gust de posar-se al servei d’algun altre o altres, i/o d’alguna causa o ideal, estàs molt capacitada per poder comprendre el que voldria dir-te.

Viure l’experiència de “posar-se al servei de...” no és automàtic ni evident, és més, es podria pensar que el que ens surt espontàniament és voler que els altres es posin al nostre servei. Més encara, vivim en una societat en la qual hom podria pensar que com que paguem impostos tenim dret a... que ens serveixin !

Però, sóc dels qui afirmen que hi ha més joia a donar que a rebre. En aquest sentit, crec que hi ha més joia a servir que a fer-se servir !

Pot ser tu tinguis experiència de servei gratuït a altres persones, i també pensis el mateix. Quan algú lliurement i per voluntat pròpia decideix viure la vida de cada dia com un “posar-se a disposició de...”, probablement ja abans ha experimentat en ella mateixa, que altres persones li han ofert llur servei. Al meu entendre, passa el mateix amb l’amor, quan algú mira de viure la vida com un “estimar a...” de ben segur ja abans, s’ha sentit estimat per algun altre.

El qui escriu tot això pertany a un col•lectiu de professionals, que amb més o menys encert, mirem d’exercir la professió que hem escollit, com “un posar-se al servei de...”; com un “estimar a...” ; i tot fent-ho “en nom de...”.

Quina és aquesta professió ? Tot plegat una mica misteriós...Oi ? Primer que tot, voldria dir que la nostra professió no té l’exclusiva del servei ni de l’amor, sortosament n’hi ha moltes més. En la meva professió, sí hi una característica peculiar, sense la qual aquest ofici ni s’entén, ni es pot viure i experimentar durant massa temps de manera joiosa, com “un posar-se al servei de...” i com “un estimar a...”. La meva professió és, capellà !

La “professió” de capellà, és exercida per humans i per tant éssers limitats i febles, però si es viu com un “posar-se al servei dels altres”, és una font de realització personal. La “professió” de capellà, quan s’experimenta com un “estimar a persones concretes, però sense preferències ni distincions”, dóna un goig profund i perdurable.

Ser capellà, però, no és solament “professió”, és sobretot “vocació”, perquè un capellà, sigui català, alemany, colombià o de Costa d’Ivori, ho és “en nom de Jesucrist”. És en nom de Jesús que cada mossèn vàrem escollir que la nostra professió fos: Servidor. I és que “servint i estimant”, no fem més que seguir la manera de viure que tingué Jesús de Natzaret, per aquesta raó, més ben dit, per Ell som capellans.


Carles Sanmartín Sisó.
Capellà de la Diòcesi de Lleida.