10 de maig de 2010

VOCACIÓ AL MATRIMONI

Quan ens varem casar teníem clar tota una sèrie de premisses sobre els quals volíem basar el nostre projecte de parella: no ens casàvem per ser només una parella sinó per donar-nos als altres, especialment als nostres pares i mares, ja grans i malalts, per intentar construir un món més esperançat... Fins aquí... res que ens pugues diferenciar de qualsevol altra parella no creient que s’estimés .


Però... era possible que Déu ens hi convidés a que això fos així? Podien coincidir els nostres desitjos amb els seus? Si estàvem (i hi estem) convençuts que sí, com podíem explicar-ho a la resta de la gent? La millor manera que trobem de fer-ho és partint de les lectures que vàrem triar el dia del casament:

- No ens casàvem per donar l’esquena al món, a les injustícies que vèiem: vam trobar en les paraules de Monsenyor Oscar Romero, profeta d’una Església alliberadora, la invitació a donar-nos als altres, a implicar-nos directament envers la construcció d’un món més just i amb una clara opció preferencial pels més pobres (“Importancia del matrimonio para los cambios del mundo” )

- Volíem tenir en compte els nostres pares i mares, acompanyar-los en la seva vellesa i malalties, fer-los partícips de la nostra vida junts. La lectura de l’A.T. (Sir 3,1-16) ens esperonava: Déu ens convidava a fer-ho tal i com volíem.

- “No tingueu por, sóc Jo qui truco. No tingueu por, i ompliré el vostre cor de pau, i ompliré el vostre cor de joia“. El casar-se sempre comporta una petita por, una incertesa sobre com anirà, com serà la convivència, el compartir espai, projectes, dificultats, somnis. Jesús ens deia que ens hi volia acompanyar i ajudar-nos.

- Això volia dir sentir-nos acompanyats per Jesús... Hi havia una lectura que ens colpia directament: Emmaús: Un Crist ressuscitat que apareix en el camí dels deixebles preocupats, acompanyant–los, lluny d’estridències, cohorts d’àngels cantant i obertura de núvols..., només de tu a tu. Us podeu imaginar en aquell camí? I a Jesús sortint al vostre encontre, tot posant-se a caminar al vostre costat, preguntant com esteu, resolent els vostres dubtes, donant-vos pau...?

La paraula vocació està en desús... però per a nosaltres vol dir preguntar-nos què volem realment de la nostra vida. I tot seguit preguntar-nos a què ens convida Déu. Estan realment tant lluny una resposta de l’altra? Costa tant apropar-les? Creiem que no. I que val la pena fer-se ambdues preguntes amb sinceritat de cor. Ens sorprendrem de tot el que rebrem a canvi.


Una abraçada !!!

Ramon i Camino i David