30 de juny de 2010

TANQUEM PER VACANCES!


Després d'un any intens... toca una mica de descans... així que, TANQUEM PER VACANCES!!
Ens trobem a mitjans d'agost... però no us oblideu que durant tot l'estiu ens anirem veient a les diferents activitats!!! Fins aviat. DPJlleida

(premeu aquí per fer la imatge gran)


29 de juny de 2010

ORDENACIÓ DIACONAL DE JAUME MELCIOR


Us comunico que, si Déu vol, rebré l'ordenació del Diaconat, de mans del Bisbe de Lleida, Mons. Joan Piris, el diumenge dia 4 de juliol de 2010.

L'acte tindrà lloc a la Santa Església Catedral de Lleida, a les 19:30h de la tarda.

Agrairé la vostra assistència i us demano la vostra pregària per tal que sigui sempre fidel al do rebut de Déu.




28 de juny de 2010

5dies 5 testimonis: IRENE

SER JOVE, CRISTIÀ

Fa poc he vist al cine la pel•lícula de Alicia en el País de las Maravillas de Tim Burton, és un llibre que sempre vaig voler llegir, i encuriosida pel que significa els elements d’aquest conte de Lewis Carroll vaig trobar que el conill blanc significa l'acte de seguir a alguna cosa o a algú cegament, i la persecució del qual desemboca en aventures i descobriments, obviant la part de cegament, ja que crec que tot cristià ho ha de fer amb els ulls oberts, aquesta seria la descripció de com em sento vers una vida cristiana.

La meva família sempre ha estat creient, encara que no practicant, em van batejar, vaig fer la comunió i vaig decidir confirmar-me, però no va ser fins anys després que vaig descobrir a Jesús.

Ja fa gairebé 4 o 5 anys de tot això, i la por o vergonya a dir que soc cristiana va desapareixent, en cada bona acció de les persones vec aquell Jesús amic, bo, tendre, Abba; vec tants camins al meu voltant, tanta gent que decideix tantes coses en un mateix moment de la seva vida, de com la vida em va fent adulta, i de com la meva voluntat humana va quedant cada cop més en mans del/a pare/mare.

Últimament m’ha passat que hi ha gent que es sorprèn de que diguis que ets cristiana, de la manera en que ho vius, que quan dubtes et preguntes que faria Jesús? o per que passes tot el dissabte al matí com a catequista i desprès al GJ? La resposta és senzilla, perquè en cadascuna de les persones que comparteixo la meva fe vec l’alegria del Crist ressuscitat.

El dia a dia per mi es complicat de vegades portar la meva fe, les persones i les situacions no ho fiquen gens fàcil, però en aquests moments recordo que ell és amb mi, que no em falla mai, que m’estima tal i com soc, que no vol res més de mi que jo mateixa, coneixeu un amor més gran que aquest?

Crec que per a ser cristià avui dia has de ser valent, un valent no sol per dir que creus en alguna cosa, si no pel fet que hi ha alguna cosa per dins que et crida a moure’t, no per diners, si no pels altres, donar la teva vida pels altres.
Donar les gràcies a Déu pel que tens, i no sol en cas de necessitat espiritual, perquè com em van dir una vegada, sol els valents se’n recorden d’Abba per a expressar-li gratitud pel que tenen, per que com diuen en un capítol de Futurama, “cuando las cosas van bien la gente no esta tan segura de que hayas intervenido”.

Irene Garcia
23 anys.
DPJ LLeida.

26 de juny de 2010

5dies 5testimonis: ARES.

MIRAR-ME ENDINS

Quan et comences a fer una mica més gran, a poc a poc, vas sentint que en determinats espais t’hi sents realment bé, que hi encaixes, que te’ls creus. En el meu cas, el fet d’haver anat a estudiar fora de la meva ciutat , al mateix temps que m’ha permès anar coneixent realitats noves, contextos diferents i maneres de viure també força diferents que m’han enriquit moltíssim, el fet de marxar de la meva realitat quotidiana anterior m’ha fet valorar els espais on em sento millor.

En la meva vivència a Barcelona he pogut créixer interiorment, he adquirit autonomia, però a nivell personal, en aquest escrit m’agradaria destacar, per sobre de tot, un fet: m’he adonat de la importància de disposar d’un espai de reflexió compartida, d’aturall, de vivència de la fe en comunitat per compartir les vivències personals de les nostres creences. En una societat que sovint oblida els valors cristians i que prejutja sense conèixer, que se sorprèn quan algú parla de les seves creences i que vol allunyar-nos del missatge vertader de Jesús, valoro molt positivament i agraeixo haver trobat en la Parròquia de Sant Ignasi un punt de trobada i de creixement en el camí de la vida. Ja fa molts anys que vaig començar a anar a l’Esplai de la Parròquia de Sant Ignasi i a participar en les iniciatives que s’hi duen a terme. Amb el pas del temps, potser m’havia oblidat del valor de poder compartir les visions de la realitat, de l’Església, de la societat, dels valors cristians. Avui per avui m’agrada destacar de la meva vivència de la fe la vessant de la comunitat, de l’Església com a xarxa de persones que entren en sinèrgia sota un únic missatge d’estima als altres.

Durant la setmana, m’agrada pensar que el divendres ens trobarem amb els companys del meu grup de Postconfirmació o amb el grup de Joves; que dissabte aniré a l’Esplai i gaudiré plenament del fet de compartir i donar i rebre als i dels infants. Així doncs, m’agradaria destacar la importància en la vida dels cristians de la vida en comunitat; de trobar en l’Església i en Déu un espai obert, tolerant, inclusiu... un espai d’acollida personal i de grup format per persones que es comprometen amb la realitat, amb els més pobres i els més desfavorits; l’espai cristià on el missatge auster i senzill de Jesús és present cada dia, a cada passa i ens fa avançar a tots junts, als més joves i als més grans.

Ares Llop
20 anys
Parròquia st.Ignasi

25 de juny de 2010

5dies 5testimonis: ESPERANZA.

Soy Esperanza, tengo 27 años y no sé especificar bien de dónde soy. Sin embargo, es algo por lo que me siento muy agradecida. Soy un trocito de cada sitio por el que he pasado. Nací en Sevilla, crecí en Jerez de la Frontera, mis padres son del Líbano y en los últimos años he vivido en Chile, Nueva Zelanda y distintos puntos de España. Ahora vivo en Lérida, una nueva etapa de mi vida.

Siempre he creído que es importante hacer proyectos en nuestra vida. Vivimos tiempos difíciles, de dudas, confusión, inseguridad. ¿Cuántas veces nos preguntamos hacia dónde vamos? Nos creemos a la deriva… pero no lo estamos. Por eso sé que es importante hacer proyectos en nuestras vidas. Pensemos, valoremos,… ¡y soñemos también! Alguien me dijo una vez que hiciera proyectos, pero que siempre los dejara abiertos a que Dios interviniera en ellos, dando su “toque especial” (… ¡o dándoles la vuelta por completo!). Puede que nos demos cuenta de que nuestros sueños no están tan lejos de la realidad.

¿Cómo ves a Dios en tu vida?” Permitidme responder con otra pregunta…: ¡¿cómo no verlo?! Sólo hace falta estar atentos y un poco de Fe. Sí, con un poco es suficiente, pero muchas ganas de cultivarla. Si ponemos un poco de atención, Dios siempre nos habla. Por medio de música, personas, situaciones, etc. Las respuestas se vuelven palpables.

No creo en las casualidades. A través de experiencias de mi vida, he aprendido a no creer en ellas. Cuando terminé la universidad, tuve la oportunidad de viajar y trabajar en distintos puntos del mundo. Ningún destino fue demasiado planeado. Todo fue surgiendo de una forma “sospechosamente” natural. Es curioso: el único destino que estuve planeando meses, no llegó a salir. Sin embargo, una semana después me encontraba en el hemisferio sur, trabajando en una bodega y rodeada de gente que en ningún momento llegué a sentir como desconocidos. Y siempre Dios, en cada rincón, haciéndose presente de las formas más inesperadas.

Como decía antes, un poco de Fe es suficiente, pero lo más importante es QUERER cultivarla. Muchos hemos tenido la suerte de crecer en un ambiente cristiano. Pero eso no basta. La Fe es una necesidad que surge de dentro. Es pasar de la teoría (lo que nos han estado inculcando siempre)… ¡a la práctica! Es darse cuenta que no hay FELICIDAD duradera lejos de Dios. Lo que la sociedad intenta vendernos como “divertido”, no hace más que dejarnos un vacío más grande aún. ¿Y cómo intentamos ocultar todo este desorden y este hueco?: con RUIDO.

Puede parecer que me esté alejando un poco del tema… Pero éste es el escenario donde todos nos movemos, donde vivimos y trabajamos. Como alguien dijo una vez: “Busca el Silencio. Ten alerta el corazón. Calla y contempla”. En el silencio es donde empezamos a oír la voz de Dios. Y se aprende más a sentir, cuando aprendemos a escuchar. El silencio es algo que aprendí en Taizé, en épocas del año en las que hay muy poca gente… Es un trocito que he querido conservar en mi día a día. Al menos 20 minutos de tranquilidad, de silencio, de oración. No para “desconectar”, sino para “reconectar” con lo que verdaderamente importa…

Esperanza G.
Parròquia St.Ignasi
DPJ lleida

p.d.: cuidado con esos 20 minutos… ¡pueden llegar a enganchar más que internet!

24 de juny de 2010

5dies 5testimonis: MÍRIAM



SER CREIENT

Sóc cristiana, tinc 20 anys i visc a Lleida.
Aquestes tres característiques no acostumen a anar juntes; ja que ser cristiana en una societat cada cop més atea, és difícil. I ser un jove creient també.
Tot i això, jo no he tingut massa problemes en viure la meva fe.
Déu em va trobar, això ho tinc molt clar. Suposo que ell m’anava observant, anava mirant com em comportava, que feia i sobretot que podia aportar. Imagino que quan ho va veure clar, va ser quan va decidir cridar-me i jo no em vaig poder negar.

Des d’aquell moment hem mantingut una relació que ha variat molt. Jo he tingut els meus dubtes, ell potser també, però mai m’ha deixat sola. Sempre està en el meu cor, i es fa present en les persones que m’envolten, en les situacions que visc i en les decisions que prenc.
Com he dit abans, la relació que Déu i jo hem mantingut ha estat intermitent, molts cops he dubtat, i no perquè no el sentís amb mi, sinó perquè em sentia que anava a contracorrent. Em venien al cap molts interrogants i jo no els sabia resoldre. Però sempre hi ha quelcom que m’ha ajudat i que m’ha fet mirar endavant.

Jo estic encantada de ser cristiana, no em fa ni millor ni pitjor que les altres persones, però estic segura que els creients tenim quelcom diferent, tenim aquesta llum que el Senyor ens ha donat.

Abans he comentat que per a mi no ha estat massa difícil viure la meva fe, i no ho ha estat perquè sempre he estat envoltada de gent que m’ha respectat, que han sapigut entendre que mentre ells decidien jugar a futbol o veure la TV, jo decidia estar a confirmació o a missa. A casa tampoc he tingut cap problema, al contrari; mon pare m’ha repetit molts cops que li sembla perfecte, “al menos se que estas en un buen sitio y no por la calle”. En canvi hi ha moments que pel carrer, pels medis de comunicació escolto comentaris, crítiques més aviat destructives que constructives, burles i no sé què fer, no sé si és millor callar-me o dir el que penso. He posat en pràctica les dues opcions i la conclusió que n’he tret és que depèn de qui ho digui i com ho digui, no val la pena dir res. El més important es sentir el que sentim i fer d’aquest amor que Déu ens ha donat l’energia per continuar endavant i anar realitzant el nostre camí.


Miriam Castillo.
Parròquia de Pardinyes.

18 de juny de 2010

COMIAT DE LA CREU!


Aquest diumenge, després d'una setmana voltant escoles i parròquies de tota Lleida, acomiadem la Creu de Jesús!!!
Així que no us perdeu l'EUCARISTIA que compartirem a la Catedral a les 19:30h.
Us hi esperem!!!

I ja podeu veure les fotografies de l'acollida de la Creu a l'Àlbum!


16 de juny de 2010

I NO SÉ EL QUE M'HA DIT



Me'n recordo perfectament de l'olor del primer noi amb el que vaig sortir, del color de la seva pell quan el feia posar nerviós, o de la sensació del batec del meu cor quan li vaig fer la primera carícia.
Me'n recordo perfectament de la mirada de la meva mare els darrers dies d'hospital, de l'escalfor de la seva mà en contacte amb la meva, de la sensació de no voler-me adormir en cap instant.
Me'n recordo perfectament de quan Déu em va rescatar de mi mateixa, de la sensació d'amor profund, de tots els detalls de la capella on ens vam trobar, del tacte de la creu on vaig pregar dia rere dia.
... ho recordo com si fos ara mateix, tanco els ulls i puc sentir-ho.

Les coses importants...
Les coses importants en moments importants...
Les coses importants en moments importants amb persones importants...
es recorden.


I SI NO SAPS EL QUE T'HA DIT... PERÒ SEMBLAVA IMPORTANT...!
(...ha entrat titubejant, ha deixat anar un suspir, m'ha mirat fixament... )


Què és lo important?
"I no sé el que m'ha dit" és el títol d'una de les primeres cançons del grup "Els amics de les Arts".
... quin gran interrogant.




13 de juny de 2010

LA CREU DE JESUCRIST

Semblava un regal innocent. En presència del germà Roger de Taizé i de Teresa de Calcuta, Joan Pau II va deixar en mans dels joves la creu, gran i nua, que l’any 1984 havia presidit tots els actes de l’Any de la Redempció commemoratiu dels 1950 anys de la creu de Jesucrist. Els joves alemanys van ser els primers a demanar-la.

Inesperadament, 120.000 joves acudiren a la trobada presidida per la Creu. S'inicià llavors un periple per diferents països d’Europa occidental. Tanmateix, a pocs quilòmetres, rere el «teló d’acer», joves cristians eren perseguits i havien de viure la fe d’amagat. Amb molta audàcia es desmuntà la creu per a poder travessar fronteres i anar a l’Europa de l’Est, fins a arribar a Praga. La creu, davant la qual pregaren cristians vexats i fins i tot torturats per la fe, fou un símbol de comunió i d’esperança en l’autentica llibertat de Crist.


Països rics, temptats pel materialisme, o pobres, víctimes del repartiment injust dels béns, han trobat en la Creu un motiu per al compromís en favor de la justícia social i per a despertar una fe potser un xic adormida. Ha remogut el continent americà, Àsia, Austràlia i Àfrica, recordant que «en Crist no hi ha divisions, ni rivalitats ètniques, ni discriminacions socials. Tots som germans i germanes en l’única família dels fills de Déu».


... fins a arribar a Catalunya!

A finals de juny i principis de juliol tindrem el privilegi –potser no es tornarà a donar mai més!– d’acollir a Catalunya la Creu dels joves. Però la creu vol moure’s per tants indrets com sigui possible. Per això del dilluns 14 de juny al diumenge 20 de juny d’aquest any 2010 acollirem la creu que pelegrinarà pel nostre bisbat de Lleida.

Us convidem a tots a participar de l’acte d’acollida de la Creu, el dilluns 14 de juny a les 19’00h al Monestir de les Carmelites de la Caparrella i a l’Eucaristia de comiat, que presidirà el nostre Bisbe Joan, el diumenge 20 de juny a les 19’30h a la Catedral.

DPJ Lleida.






7 de juny de 2010

“LA ÚLTIMA CIMA”
arriba a Lleida el proper 11 de juny!!!



"...Avui en dia si crucifiques a un capellà parlant malament d’ell molts t’aplaudiran, però si en parles bé, et crucificaran... però la veritat és que hi ha molts sacerdots que amb el seu testimoni donen llum als qui els envolten...”




La pel•lícula/documental que us animem a veure, mostra la vida d’un d’aquests capellans propers i senzills que amb la seva vida fan present a Jesús compartint el dia a dia amb els altres.

Potser no estem acostumats a veure al cine pel•lícules que ens parlin de preveres que a la seva manera i amb la senzillesa de la quotidianitat van contribuint a canviar el món, precisament això és un altre bon motiu per anar a veure “La última cima”.

Des de les Delegacions de Joves i de Vocacions, us animem a anar a alguna de les projeccions que es faran el proper dia 11 de juny a l’Espai Funàtic Lleida (17:30h, 19h, 20:30h). Un grupet de joves hi anirem a la darrera sessió, si algú s'hi vol afegir, esteu més que convidats!









CAMINO DE SANTIAGO: Estiu DPJ



Encara no tens clars els teus plans d'estiu però t'agradaria fer alguna cosa especial?
Vols viure una experiència que et "deixi petjada"?
Vols "fer camí" amb altres joves que tenen vivències similars a la teva?

Tens ganes de "carregar-te la motxilla" de moments màgics, superació personal, noves amistats, temps pel silenci, temps per la companyia, temps per caminar i temps per conviure?
Ets dels que encara que el camí sigui llarg, gaudeix del paisatge?
T'agradaria fer alguna cosa que no només et servís per fora sinó també per dins?
Doncs, no busquis més... el CAMINO de SANTIAGO és lo teu!!

4 de juny de 2010

CORPUS CHRISTI

Recordeu que aquest diumenge dia 6 de juny de 2010, celebrem la festa del Corpus.

Ho farem amb una Eucaristia a la catedral nova de Lleida, a les 18:00h.

Presidirà el bisbe Joan. Tots hi sou convidats
a ser-hi i a participar-hi.

DPJ




3 de juny de 2010

LA POBRESA NO TANCA PER VACANCES, I TU?

En aquest temps en que la calor s’apropa i la fi de curs ja està a la volta de la cantonada, tots tenim un pensament al cap: VULL VACANCES!

Ha estat un altre curs; hem treballat, estudiat, ens hem divertit, potser fins i tot hem pregat o hem assistit i participat en alguna activitat cristina... o... hi ha qui poder ha viscut el Sagrament de la Confirmació. És igual, siguis com siguis, segur que et sents identificat/da amb el “vull vacances”.
És bo i important que tinguem uns dies de relax i descans després de tot el curs. A més, l’estiu és una època per gaudir el temps, fent allò que més ens agrada: anar a la platja o a la muntanya, anar de colònies, fer sofing, etc. Ara bé, cal que ens preguntem una cosa: i què passa amb la gent que pateix necessitats?? Ells també van vacances??? Per desgràcia, la pobresa no tanca per vacances.

Déu no marxa de vacances, per tant, l’estiu, el temps lliure, també pot ser un bon moment per fer totes aquelles coses pels altres que durant el curs no puc fer. Ara vindran gairebé 3 mesos de vacances, en els quals hi haurà gent que no tindrà la mateixa sort que nosaltres. Poder és una bona hora per fer una experiència i viure així un estiu un xic diferent. Des de la Delegació de Joves, us proposem col•laborar amb Càritas en l’acollida i assistència als immigrants que arriben a les nostres terres per aquestes dates. Si vols més info, posa’t en contacte amb nosaltres. T’esperem!!


Mireia Castells
Equip DPJ