24 de juny de 2010

5dies 5testimonis: MÍRIAM



SER CREIENT

Sóc cristiana, tinc 20 anys i visc a Lleida.
Aquestes tres característiques no acostumen a anar juntes; ja que ser cristiana en una societat cada cop més atea, és difícil. I ser un jove creient també.
Tot i això, jo no he tingut massa problemes en viure la meva fe.
Déu em va trobar, això ho tinc molt clar. Suposo que ell m’anava observant, anava mirant com em comportava, que feia i sobretot que podia aportar. Imagino que quan ho va veure clar, va ser quan va decidir cridar-me i jo no em vaig poder negar.

Des d’aquell moment hem mantingut una relació que ha variat molt. Jo he tingut els meus dubtes, ell potser també, però mai m’ha deixat sola. Sempre està en el meu cor, i es fa present en les persones que m’envolten, en les situacions que visc i en les decisions que prenc.
Com he dit abans, la relació que Déu i jo hem mantingut ha estat intermitent, molts cops he dubtat, i no perquè no el sentís amb mi, sinó perquè em sentia que anava a contracorrent. Em venien al cap molts interrogants i jo no els sabia resoldre. Però sempre hi ha quelcom que m’ha ajudat i que m’ha fet mirar endavant.

Jo estic encantada de ser cristiana, no em fa ni millor ni pitjor que les altres persones, però estic segura que els creients tenim quelcom diferent, tenim aquesta llum que el Senyor ens ha donat.

Abans he comentat que per a mi no ha estat massa difícil viure la meva fe, i no ho ha estat perquè sempre he estat envoltada de gent que m’ha respectat, que han sapigut entendre que mentre ells decidien jugar a futbol o veure la TV, jo decidia estar a confirmació o a missa. A casa tampoc he tingut cap problema, al contrari; mon pare m’ha repetit molts cops que li sembla perfecte, “al menos se que estas en un buen sitio y no por la calle”. En canvi hi ha moments que pel carrer, pels medis de comunicació escolto comentaris, crítiques més aviat destructives que constructives, burles i no sé què fer, no sé si és millor callar-me o dir el que penso. He posat en pràctica les dues opcions i la conclusió que n’he tret és que depèn de qui ho digui i com ho digui, no val la pena dir res. El més important es sentir el que sentim i fer d’aquest amor que Déu ens ha donat l’energia per continuar endavant i anar realitzant el nostre camí.


Miriam Castillo.
Parròquia de Pardinyes.