12 de novembre de 2010

CARTA DEL PARDAL DE COLÒNIES 2010

Cinc de juliol de 2010,

Matí caluros, tipic d’un dia d’estiu en ple mes de juliol.

Vaig passejant i malgrat el calor noto en el meu rostre un aire fresc caracteristic de les terres pirininques. De sobte, sento una música........, m’hi acosto. Veig un centenar de nens i nenes amb els ulls oberts com a plats. Estan escoltant atentament uns personatges vinguts des del llunya oest que dieun haver trobat una mina d’or.

Poc desprès, els infants s’engresquen i començen a realizar un seguit d’activitats plens d’energia i d’il•usio, per tal de poder aconseguir l’or i adjudar a aquells personatges tant peculiars.

Decideixo quedar-me a pasar la resta del dia amb tots ells, vaig a la piscina (aprofito per referescar-me), miro com dinen, juguen per la tarda i cap al vespre, amb molt de pesar, decideixo continuar el meu viatge.

Realment ha sigut un dia esgotardor, peró l’entusiasme i l’energia d’aquells menuts m’hant encomant ganes de compartir i conviure amb la gent, i a més, la seva inocencia m’ha fet adonar de que s’ha de gaudir de la vida. Ara només espero torar a coincdiri amb ells algun altre cop, ja que he de continuar el meu viatge cap a terres llunyanes.

Amb molt d’afecte,

Lo pardal dels pirineus.

Oscar Costa
Esplai Epis