19 d’abril de 2011

3DIES, 3 TESTIMONIS: MIQUEL

"Parlar de la fe que un ha rebut, té de complicat; ja que com ha arribat aquesta fins a mi és una pregunta a la que només Déu pot respondre. Però, intentaré aproximar-me per fer-me entendre el millor possible.


M'atreviria a dir que durant tota la teva vida vas tastant vivències per on Ell passa, i a mesura que anem fent via en podem veure el gruix. De la meva infantesa, per exemple, conservo els primers records de la meva àvia donant-me el peix, o fer amics, saber què t'agrada, conèixer, en definitiva, anar-te fent. En el meu interior, ara, ressona un; si tot això té sentit és per l'Amor de Déu.


I és des de la mesura de l'ara, quan m'adono de les estones perdudes. De les rabietes, la desgana, el meu tancat, la corrent que pesa. L'adolescència concretament va ser un temps per voler-ho viure tot, entre música, ídols, festes, riures i inconsciència. Però aquell impuls també em va portar a plantejar-me què hi feia al món? Per què hi havia coses que no tenien cap mena de sentit, i d'altres on trobava una llum que em commovia. Per què la injustícia no em deixa indiferent? Per què trobo el sentit en l'estima a l'altre? El podria trobar en moltes altres coses, però el trobo en això. Però al mateix temps que sorgien en mi totes aquestes preguntes s'anava formant en mi la meva caseta; el meu propi món. Tenia clar que hi havia coses que no volia que em toquessin de la meva vida, en el meu cas; la música, anar a viure a una masia amb els amics, la parella, una recompensa pel què feia o deixava de fer. Tot això era intocable i jo estava muntat de ple en aquell vaixell que va per un riu anomenat societat, estava enganxat a la meva circumstància. Però Déu no deixava de mostrar-se. I en certa manera jo responia; anava al Camí de Sant Jaume, a Taizé, a recessos, a Confirmació, algun cop a missa, m'interessava Jesús, però sempre amb la meva reserva particular. Va ser llavors, al procés de Confirmació, on vaig veure que això no era lo meu, que això de la fe em venia gran i sobretot; absurd. Per això vaig decidir no fer la Confirmació, per què has de confirmar una cosa que no sents? Que no creus i dubtes. I és després d'aquesta decisió, quan veig en mi la meva arrogància, la meva frontera cap a Jesús, la meva caseta on m'hi trobo tant bé i d'on fa tanta mandra, però tanta falta, sortir. Quina comoditat tancar el ulls! Ara ja ha passat un temps, Confirmat, em meravello d'haver lluitat contra això, gràcies a Déu, i dic lluitar i no vèncer, perquè sé que tota la vida portaré el que jo vull, la meva caseta. Però al menys sé que Jesús no en tenia de caseta, que hi ha algú que ho donà Tot! Com més percebo d'Ell més sentit trobo, i és en el llençar-me a Ell, és en el oferir-te que trobes resposta i l'absurd que creies, resultava ser una muralla, resultava ser caduc. És a mesura que percebo a Jesús, que no me'n puc separar.


La fe no deixa de ser travessar aquell dubte, aquella incertesa, la fe és dipositar la confiança, Tota, en allò que et commou dia a dia. Té d'assenyat i té d'arrauxat, i així és com poc a poc veus que va creixent, que pren relleu i et despertes."


Miquel Escuer